DIARIS D'UN BOSCATER I ALTRES ESCRITS

2010-10-12T23:32:00.000-07:00

Aquest any volia pujar sovint a Centelles a caçar, però fa falta tornar a pujar un dia al Pla de la Calma per adonar-te que com es gaudeix caçant aquí dalt no es gaudeix enlloc. I no ho dic per la caça que s'hi troba, que tot i l'anomenada que pugui tenir, jo puc assegurar que és escassa. Estic convençut que si fés un reconte de les hores passades i les becades aixecades els resultats obtinguts serien molt pobres. Això que dic podrà sorpendre a més d'un però no és res més que la veritat.

He parlat amb gent de fora i molta gent m'ha dit, al dir-li que jo caçava a Aiguafreda:
-Ui, la Calma és boníssim!

I això ho diuen simplement perquè ho han sentit a dir i perquè no hi han caçat mai. Ara bé, això no vol dir que ho diguin perquè si, perquè abans, pel que diuen els caçadors de becades amb experiència si que ho era i de veritat. Possarem un exemple numèric per entendre-ho millor. Trenta anys enrere dos caçadors de la Garriga, dos germans, caçaven una seixantena de becades per temporada. L'any passat, van caçar-ne, entre tots dos, una dotzena, i no totes a la Calma. I no només això. Gabriela Maura, en el seu llibre,"En plenitud" , parla de la Calma com un dels millors llocs de Catalunya per a la becada.

Que ha passat, doncs, perquè hagi deixat de ser tan bo? Jo crec que l'explicació és molt lògica i no té res a veure amb el decreixament poblacional de l'espècie ni amb un qüestionable increment de la pressió cinegètica (quants perdiguers i conillers hi havia abans que també en caçaven alguna?). Simplement la Calma ha deixat de ser bo de la mateixa manera que molts racons que abans no valien res cada dia són més bons.

Doncs noi, si no hi ha gaire becada, ja ens explicaràs perquè cada any ens omples el cap amb les seves grandesses ?
Suposo que aquesta fascinació, ve de lluny, de quan era un nen petit i els meus avis i el meu pare- narrador extraordinari- m'explicaven històries de llops que anys enrere ja explicava la tia Maria. Històries potser inflades però absolutament verídiques i viscudes. Jo nen criat a la ciutat, atret de sempre per les coses del bosc, escoltava aquelles històries vora la llar del foc, menjant castanyes i moniatos, amb un entusiasme absolut, que vulguis o no van anar deixant en mi una petja profunda. És evident que quan hi pujo ja hi vaig condicionat per tot això que us he explicat però és que un cop a dalt t'adones que tota aquesta mistificació és més que justificada. La Calma és un racó únic, un biotop exclusiu que no trobaràs enlloc més de Catalunya. Normalment el bosc català peca d'uniformitat. Penso per exemple en els boscos del Pirineu, en les pinedes del Ripollès o en la fageda de Santa Fe. Boscos d'una bellessa irrrefutable però excessivament monòtons. A les parts més altes de la Calma això no passa. A la Calma hi trobarem una diversitat arbòrea, en tots sentits excepcional. Primer per les diferents espècies que s'hi poden trobar i segon perquè aquestes espècies són sense cap gènere de dubte els arbres més fins i delicats que hom pot trobar al bosc. Àlbers, aurons, trèmols i bedolls adornen els torrents i les pastures. La combinació és sublim, sobretot ara que la tardor comença a pintar les fulles dels arbres.

Entre les pluges que van caure la setmana passda, els vents que bufen del nord i la fresca que fa pels matins- ahir en els racons més ombrívols la rosada era gebrada- aquests dies hi he pujat amb molta fe, gairebé convençut que ja en trobaria alguna. He mirat els racons primerencs amb molt detall, la Nuca ha caçat de meravella, amb moltes ganes de trobar-ne alguna, però no hem estat de sort. A més, els pasturims estan inmaculats, no s'hi veu cap classe de senyal. Aquests pasturims són molt querenciosos i solen ser un indicatiu molt fiable. Si no hi ha picades és gairebé segur que no n'ha entrat ni una. Ens hem limitat a passejar, a collir quatre bolets i quatre castanyes, a fer caure algun tudó i a fallar-li una llebre a la Nuca imperdonable. En Pep ja en va trobant alguna de molt primerenca en llocs raríssims, però el Jaume i jo de moment no estem de sort. Dijous, amb les il.lusions renovades, tornarem a probar-ho.

2010-10-11T13:10:00.000-07:00

Aquest any he obert la temporada a Centelles que pel que fa a caça petita autòctona és infinitament millor que Aiguafreda. No és que sigui una meravella de vedat però hi ha alguna ramada bastant maca de perdiu autòctona. Jo gairebé mai he caçat perdiu salvatge. Només a la Calma quan es podia i també a Tresjuncos i Hontanaya, dos poblets de la província de Conca, riquíssims en caça menor. Però allà les caçaven fent ganxets i a mi, la veritat sigui dita, és un tipus de cacera que mai em va acabar de convèncer.
Aquí a Centelles, com a la Calma anys enrere, l'he pogut caçar com Déu mana, amb el gos per davant perseguint la ramada. Ara, caçar perdius a Centelles tampoc és el mateix que caçar-les a la Calma. No és el mateix caçar perdiu de muntanya, trepitjant dolcíssims pasturims coberts de brucs i falgueres on no cal córrer i on el gos juga un paper determinant , que caçar-les en aquests camps de la plana de Vic on les perdius peonen davant teu un centenar de metres i on unes bones cames segurament faran més feina que un bon gos. I encara més quan aquests camps de la plana de Vic estan inundats i flonjos per la persistent pluja que va anar caient durant la nit. Cada pas suposava un esforç considerable i quan aquests passos s'han d'encadenar durant uns dos-cents metres a pas lleuger perquè veus com les perdius van peonant per davant teu i els hi vols tallar la retirada, pots arribar-ho a passar molt malament. Jo personalment, esportista retirat, fumador i amb un lleuger sobrepès les vaig passar canutes. Va haver-hi un moment que fins i tot se'm va ennuvolar la vista i va faltar molt poc perquè em deixés caure sobre el fang. Encara no sé com vaig aconseguir arribar i sorpendre a un parell de perdius. Però vaig arribar tan cansat que vaig tirar sense ni tan sols apuntar. Va ser un tret llarg, ple d'impotència, absolutament inútil. Això va ser a la tercera aixecada. La ramada de vuit ja s'havia desfet i vam seguir caçant, sense saber del cert on serien les perdius. En una depressió del terreny, una espècie de rec que separava dos camps, ben net de dins i amb una sola mata la Nuca va possar-se a parar,apuntant a la mata. Una mata raquítica, petitíssima. I d'allà va alçar-se la perdiu, cansada també, i en Pep la va fer caure amb la seva escopeteta de 12mm, quan tot just jo començava a encarar l'arma. En definitiva, va ser una cacera dde perdius ortodoxe, va anar tot com una seda, la Nuca va caçar de fàbula - que arribaria a fer aquesta gosseta en un vedat amb caça de veritat!-, però que voleu que us digui, les sensacions que pot oferir una perdiu són molt discretes comparant-les amb les que et pot oferir una becada. Cap peça de caça pot igualar-ho. És una cosa diferent, simplement incomparable.
Uns sentiments i unes sensacions que ja ha viscut el Pep aquest any. Abans de venir amb mi a empaitar les perdius va pujar a la Seu d'Urgell a la finca d'un amic i va caçar la primera de la temporada. Una becadassa que va pesar 410 grams, uns 410 grams que fan pensar que molt probablement es va quedar a criar ben a la vora d'on la van caçar.

2010-09-19T14:25:00.000-07:00

Mostres de la Ika (gos del Jaume) a les guatlles que van sobra-me.

2010-09-19T04:27:00.000-07:00

29-7-2010. Tercer dia de mitja veda

La caça, la que sigui, sempre sorpren. Dissabte vaig anar a mirar el pas i van passar una quantitat de tudons considerable. Vaig anar apuntant l'hora i els tudons que anaven passant i aquests van ser els resultats:
A les 7:19, 2; 7:23, 1; 7:24, 3; 7:26, 1; 7:33, 1; 7:34, 3; 7:36, 6; 7:43, 3; 7:45, 4; 7:48, 8; 7:50, 4; 7:57, 1; 7:58, 1.
O sigui que de set a vuit van passar prop de la parada 38 tudons. Potser no tots a tret però sí la majoria. Vaja que ja em fregava les mans pensant que per fi ensopegaria un dia bo de veritat. Però mira com són les coses que al matí següent van ser les 7:19 i res, les 7:23 i res, les 7:40 i res de res de res. Tot semblava exactament igual, el mateix clima, el mateix lloc, la mateixa hora però per raons que no encerto a endevinar els tudons no van passar.

En Pep reia quan li ensenyava el mòbil on havia apuntat les hores en que passaven els tudons i acceptava les meves queixes amb molta displicència. Ell és un caçador peculiar, exclusivament becader i no el satisfà ni practica cap altre tipus de cacera.Tan és així que ha regalat totes les armes que tenia. Només té l'escopeta becadera i una escopeteta de 12mm que van regalar-li quan va fer la primera comunió. No vol sentir parlar de caçar tudons a la mitja veda però sent una certa atracció per les tórtores i al dir-li que se'n veia alguna es va animar a venir. El pas, tot i el que es va veure el dia abans, va ser molt fluix. Ell va fer caure tres tórtores amb tres trets i a mi van passar-me vuit o nou tudons i en vaig fer caure tres. Això si, tan ell com jo vam perdre una peça, sense que la Nuca, que no sé perquè estava molt espessa, fós capaç de trobar-les.

I una altra cosa que em va sorpendre va ser la relativa abundància de tords. Una relativa abundància que es confirma cada vegada que passeges per alguna obaga de pi roig, on no és gens estrany sentir els seus crits d'alerta i veure'ls remenar entre les branques dels pins, fugint amb cautela dels passos indiscrets del caminant.

2010-09-18T13:21:00.000-07:00

A l'estiu vaig comprar un cadell de bretó al criador de Can Tassis. Es diu Bruna i tot just té quatre mesos. A mi em donava la sensació de que el gos ja em demanava alguna cosa més que els volts que fem a diari amb la Nuca. Necessitava fer un pas més. A falta de caça autòctona la caça de granja és una bona opció. Abans per engegar unes guatlles als gossos sempre anava al vedat intensiu de Can Guatlla, que em quedava bastant a la vora. A més tenia una bona relació amb el Josep, el guarda, i em deixava total llibertat de moviments . Però per desgràcia uns potentats van comprar la finca i ja no s'hi pot anar. Ara ho tinc molt més complicat i per anar a engegar unes guatlles als gossos s'han de fer molts quilòmetres. He anat fins al Faisà d'Or, a Vilopriu, prop de l'Escala. Són una burrada de quilòmetres però el bestiar vola bé i el terreny m'agrada força.

M'hi ha acompanyat en J, amb una escopeteta que té de 12mm. Cada dia, quan anava a donar-li menjar al gos o quan marxàvem a fer un vol tirava una piula i el gos ja no en feia cap cas, al contrari, fins i tot es posava contenta perquè ja sabia que després del "tret" venia alguna cosa bona, però tot i així he preferit començar amb uns cartutxets petits. Li ha costat trobar la primera guatlla però un cop trobada la veritat és que tot ha anat com una bassa d'oli i li he vist algun detall que em fa pensar que caçarà la mar de bé. Em quedo amb dos imatges. Amb el gos ventant les guatlles de lluny amb el cap ben alt i, el nervi, la mala llet que ha demostrat rebuscant una guatlla que ha aixecat i a la que en J no ha tirat per por de tocar al gos. L'ha tornat a trobar, la parat molt bé i en J l'ha fet caure. A l'hora de portar-les li agrada fer-se l'interessant però no crec que tingui cap problema. Li hem mort quatre o cinc guatlles i tot hi que me'n quedaven unes quantes he vist que havia anat tot tan bé que el millor que podíem fer era deixar-ho estar. I això és el que hem fet. A mig matí ja érem a casa altra vegada. Content com un gínjol he estat tota la tarda rememorant les imatges del gos parant i imaginant a on i com pararà la seva primera becada. La boira lliscant espessa i misteriosa entre els pins, l'olor de la terra mullada i la tardor insinuant-se en l'ambient ajudaven a somiar.

2010-09-18T12:24:00.000-07:00

Al juny, en una revifalla d'aquest bloc, vaig fer un escrit queixant-me de la incompetència de l'administració. Però bé, no fa falta dir res més perquè se sol dir que una imatge val més que mil paraules. A veure si algú és capaç d'entendre-ho?

Fixeu-vos bé, si us plau,en la foto dels cartells. Un pot tolerar les prohibicions surrealistes, un pot tolerar que es dilapidin els diners de tots en estudis absolutament inútils, però el que un no pot tolerar de cap de les maneres, el que realment fa bullir la sang és que encara et vulguin fer combregar amb rodes de molí i que mitjançant cartellets per a nens de parvulari et donin ordres i recomenacions. Llegiu per favor el que posa en el caretellet de baix, el de color blau cel amb un riu dibuixat i uns arbrets molt macos.
Després de llegir això, si un no s'estimés la riera del seu poble el primer que faria és abocar-hi totes les deixalles que es generessin a casa. Si això fós un país realment civilitzat hauríem d'esmolar les guillotines cada dos dies, perquè realment s'haurien de tallar molts caps. I no és cap metàfora.

2010-09-16T08:08:00.000-07:00

22-7-2010. Segon dia de mitja veda.

Cansat de les aglomeracions, de les males arts, dels trets alts de caçadors maldestres vaig decidir buscar un lloc tranquil per al diumenge.En una racó poc concorregut del vedat vaig trobar un pas que em va fer el pes amb l'únic inconvenient de ser relativament proper al Sardà, una d'aquestes imponents masies d'Osona. Precisament va ser en aquesta casa on hi va néixer Ildefons Sardà, l'arquitecte que a principis de segle XX va dissenyar l'eixample de Barcelona.

Tot i que respectava la distància de sguretat exigida per la llei s'ha de ser conscient que els trets poden molestar i no costa res anar a parlar amb els propietaris de la casa i preguntar amb educació si tenen algun inconvenient . Poden passar dues coses. O que els propietaris siguin gent raonable o que ensopeguis amb gent amb de ment obtusa i d'esperit inquisidor. Per sort els amos dels Sardà són dels primers. Bé, l'adjectiu de gent raonable queda curt,els amos del Sardà són gent encantadora. A l'era de la casa em va rebre la mestressa, una dona entrada en anys, de les d'abans, prima, morena i amb els cabells curts, vestida amb un devantal a quadres roses i blaus que amb una afabilitat que enamorava em va dir:

- Ja t'hi pots posar ja, no hi ha pas cap problema.-

Així que de bon matí vaig apostar-me a la parada amb la tranquil.litat de tenir el vist-i-plau dels propietaris i amagat entre unes vales de palla vaig anar esperant l'arribada dels tudons volant pausadament en direcció als camps on mengen. Van passar tudons però menys dels que havia vist passar el dia abans però vaig anar aprofitant les oportunitats que es presentaven i vaig acabar fent una bona cacera, penjant al sarró tres tudons i quatre tórtores utilitzant disset cartutxos. Realment van ser les tórtores les que van animar la cacera. La tórtora autèntica -no pas aquestes tórtorotes grises i invasoress, d'estómac agraït i origen heretge que habiten urbanitzacions, parcs i granges - és una peça molt escassa en aquests verals, ocasional. Però aquest any han sembrat un camp de mill i sembla que s'hi han afeccionat. Ja sigui pel fet que en la meva vida de caçador n'he caçat més aviat poquetes, ja sigui pel color del seu plomatge, ja sigui pel seu vol erràtic desperta en mi una atracció especial, una certa fascinació i és una de les meves peces predilectes. Una predilecció que també transcendeix a l'hora de guisar-les. De carn vermellosa, rostidetes amb vi ranci, deixant-les rosadetes, són una meravella.

2010-09-12T01:25:00.000-07:00

15-7-2010. Primer dia de mitja veda

Dissabte va canviar el temps i van haver-hi tempestes cap al nord d'Osona i el Ripollès. Per aquí baix no hi va ploure però si que va notar-se el canvi. El dia va llevar-se frescot, bufava vent del nord i el cel va quedar cobert. Sol passar que si el dia neix ennuvolat i fresc o hi ha hagut tempesta el dia abans la cacera de tudons no sol resultar. No sé el perquè però els tudons solen ser ganduls a l'hora de llevar-se i solen passar volant a considerable altura. Crec que aquest clima frescot, persistent durant tot el matí, ha estat, en part, el culpable de que la cacera hagi esdevingut un fracàs per a mi, per al Jaume i per a tothom. L'altre part de culpa l'han tingut alguns caçadors, que en comptes d'esperar-se, han començat a tirar a distàncies exagerades, fora de tret. I és clar con que el bestiar s'hi juga la vida i no és tonto ha vist que cap a baix als camps venien maldades i han pujat encara més a munt, i sobrevolant-nos altíssims, tamany d'orenetes, s'han passat tot el matí. Segurament si hagués acabat sortint el sol i fent calor, i alguns caçadors s'haguessin abstingut de tirar quan no tocava, els tudons - se'n veien forces- ,s'haurien acabat cansant i haurien passat en bones condicions. Però ni va fer calor ni alguns caçadors van saber comportar-se.
Total, que es va cremar molta pólvora per acabar cobrant molt poca carn. Jo, que tenia molt bona perspectiva i veia com tiraven a la majoria de tudons no vaig veure que ningú en fés caure cap. Tan sols els "Pacheco" que són quatre i ceben els tudons en van despenjar alguns, però tampoc gaires. El Jaume i jo només en vam fer caure un, tirant entre els dos, una quinzena de trets.
I un parell d'anècdotes per acabar. La llebre que s'em va aixecar dels peus quan caçàvem un bosquet per veure si s'aixecava cap tudó i els dos trets que es van sentir quan encara era negre nit. La llebre era ben ajaguda entre les petges que les vaques han anat fent en una menajdora que tenen al bosc i no va alçar-se fins que gairebé vaig trepitjar-la. Sense fer-nos mala sang, i després d'apuntar-la durant estona la vam deixar marxar carretera amunt. I pel que fa als trets nocturns, doncs home, o s'ha de ser molt jove i tenir molta afició o s'ha de ser bastant gana i bastant salvatge, però sigui com sigui, amb la de caçadors que hi havia avui pel bosc, almenys s'ha de reconèixer que se'ls ha de tenir molt ben posats per anar empaïtant senglars o llebres a aquelles hores.

2010-06-24T14:41:00.000-07:00

Aquest any els habitants d'Aiguafreda hem vist amb perplexitat com l'Administració, amb una certa clandestinitat, ha posat cartells de "Refugi de pesca" a les rieres del termanal. A la d'Avencó i a la de Martinet. És una cosa que costa d'entendre. La riera d'Avencó sol assecar-se si l'any no és molt plujós per culpa dels pantans i la de Martinet s'asseca sempre. Aquests cartells són una espècie de burla a la intel.ligència mitja. És com allò de trobar-se un cartell de "reserva genètica de truites", en una riera sense una gota d'aigua, esquerdada per la sequera, cosa que no pocs pescadors hauran vist. Aquesta és, lamentablement, la seva forma d'actuar. Ells proteigeixen el medi, fomenten la fauna, possant cartells prohibicionistes. Fet això ja s'en renten les mans, no hi ha cap altra tipus de gestió. És una prohibició a seques. La cosa deu anar més o menys així. Encarreguen estudis caríssims a gent tirant a incompetent, jovenets enxufats que han cursat la carrera de biologia i que per això es pensen que saben alguna cosa i sense dir res, sense parlar amb la gent que viu a prop dels rius, que en saben les problemàtiques, el que hi ha o deixa d'haver-hi, decideixen possar els seus ridículs cartellets. La gent del poble, especialment la gent d'una certa edat que havia fet bones pesqueres de barbs a l'Avencó i havia collit amb el llum de carburu moltes galledes de crancs, que saben que la fauna de la riera va extingir-se fa una colla d'anys, sense saber-ne les raons, s'emprenya. Bé, més que emprenyar-se, renega de la incompetència de la nostra administració, una incompetència manifesta en tots els àmbits en què actúa però especialment manifesta en els temes relatius a la natura. Però no és estrany que passi això si qui té la potestat per a decidir sobre aquestes coses és gent de caire urbà, gent de despatx, que de les coses del bosc no en sap res de res . I així anem fent i anem tirant, mirant amb impotència com de tant en tant es treuen de la màniga alguna nova prohibició, molts cops sense un fonament clar. Això és el que ha succeït amb la caça de la perdiu xerra al Pirineu català. D'un dia per l'altre, sense parlar amb els caçadors ni amb la gent de la zona on habiten, n'han prohibit la cacera. Fa poc van fer un reportatge en el programa de Medi Ambient de TV3, on sortien uns caçadors d'una zona de la Cerdanya que estaven fent una tasca encomiable per afavorir l'hàbitat de la xerra. Netejaven el bosc, sembraven camps de blat on feia anys que no s'hi sembrava, construien voladers i repoblaven amb perdius que reunien totes les garanties genètiques i sanitàries. I evidentment la xerra, tot i ser caçada, anava a més, agraïa les atencions dels caçadors . Ara tot això ha quedat a mig camí i ens trobem amb un altre tipus de gestió, consistent en la simple prohibició. Ara no es caçarà la perdiu, però els camps no es sembraran, les pastures tornaren a embrutar-se afavorint la proliferació dels porcs senglars-depredador número u- i les gàbies abandonades s'ompliran de males herbes. I la perdiu xerra, la reina de les munatyes, tot i no ser caçada, anirà indefectiblament a menys. Això, que és molt senzill d'entendre, hi ha gent que no ho entendrà mai de la vida. Tot plegat és força llastimós.

I així és com els caçadors veurem com ens roben la nostra afició, vocació diria jo, d'una forma mesquina i sibilina. No serà per una prohibició radical, d'un dia per l'altre, que pugui provocar la indignació generalitzada de molta gent. Serà l'eliminació paulatina de petits grups introduïnt any rere any noves prohibicions. I és que avui en dia els caçadors molestem. Som mal vistos en aquesta nova societat urbana, aterridora, unipersonal, en aquesta espècie de món feliç huxleyà en què vivim. Un ser independent, somiador i llibertí com és el caçador no hi té cabuda, massa complicat d'ensinistrar. I potser pijo fora de test, potser no entren aquí aquestes qüestions un pèl filosòfiques però seria oportú preguntar-se allò de que va ser primer, si l'ou o la gallina. És a dir, es va introduïr fa temps voluntàriament en l'ideari únic el germen anticaça i antitaurí o aquest odi visceral que tenen els nous astronautes del carrer vers la cacera ha estat simplement fruït de la casualitat? Espero que entengueu el que vull dir i no penseu que ja no toco quarts ni hores. En qualsevol cas aquí ho deixo escrit. La cacera està arribant al final. Tant de bo m'equivoqui...

2010-06-22T15:08:00.000-07:00

Que diferent va ser la jornada del diumenge. Jornada campestre però sense caminades ni esforços. El Nacho i jo vam pujar a Berga a buscar el Benet i vam marxar cap als Pirineus a buscar xicoies. 11,05 euros val el peatge del Túnel del Cadí. Sort que els de Berga no paguen. Les xicoies són unes herbes que creixen a les pastures muntanyenques i podríem dir que són com unes escaroles salvatges, de sabor semblant, encara que molt més petites que les escaroles de l'hort. Trobar-les no té cap mèrit perquè surten a tot arreu i amb abundància. Em va dir el Benet que la seva recol.lecció estava prohibida. Suposo que ho deuen haver prohibit perquè molta gent les deuria collir per a vendre-les als restaurants però a mi no m'hauria importat que haguessin vingut els forestals a multar-nos perquè li hauria estripat la multa als morros. Amb els temes del caçar un s'ha tornat un acollonit perquè sap el que si juga, ara, això no vol dir que a un li hagin marxat del cos els seus sentiments iconoclastes i anarquistes, però uns sentiments purs, individualistes, no contaminats per la política. Perquè ens entenguem, jo no porto samarretes negres amb el signe vermell de l'anarquia, ni cremo containers, ni formo part de cap assossiació amb les idees predeterminades, dogmàtiques.

La Cerdanya estava preciosa. I quan no ho està? Quin racó de món més meravellós, quins territoris de caça tan extraordinaris! Quines muntanyes pelades per a les perdius, quins planells per a les guatlles! Quina delícia caçar-hi! La idea era pujar a fins a Meranges però vam haver de desistir. De l'estació de Guils en amunt era tot blanc de neu i feia un fred i un vent que pelava. A les deu del matí, abans d'arribar on era la neu estàvem a dos graus positius. Vaja, gairebé com si fos hivern. Així que vam haver de marxar cap al cantó de la Collada que no estava nevada, encara que per allà dalt també bufava el vent i el fred era ben viu. Vam colllir xicoies, vam anar a fer un vol, a fer una cervesseta i a l'hora de dinar vam entaular-nos en un d'aquells prats, en un sol i sombra d'una pineda esclarissada, vora un torrentet d'aigua freda i cristal.lina, i tot xerrant de les nostres coses vam menjar-nos les xicoies amanides i tot un reguitzell de coses que va portar en Benet. Aquest en Benet és un mestre per aquestes coses.

Havent dinat ja marxàvem cap avall. Berga és la frontera entre dos racons de Catalunya ben diferenciats. En amunt , Bagà, la Cerdanya, les altes munatnyes. I cap abaix la desagradable, l'antipàtica Manresa. Avorrides i monòtones pinedes, pàl.lides de calor. Una zona sense personalitat. Tot plegat molt més vulgar, molt menys idíl.lic

2010-06-21T14:51:00.000-07:00

Aquest juny ha plogut amb ganes i les temperatures han estat baixes. Ha estat un inici de juny meravellós. No hem patit gens ni mica la calor i ha fet el clima perfecte perquè sortin rossinyols. Els vint-i-dos litres que van caure divendres al vespre van ser les gotes que van fer vessar el vas i un va marxar cap al bosc amb la certessa de que trobaria bolets.

Vaig arribar al bosc cap a les onze. Aquí a Aiguafreda no cal patir gaire perquè són molt pocs els que surten a buscar-ne. Només hi va la gent del poble, no es veuen mai forasters, tot i tenir-hi unes obagues relativament bones. Home els boscos de per aquí no són tan esplèndids com els de Viladrau, però no ens podem queixar. A més, com ja he dit, la competència és gairebé inexistent i el més normal és que trepitgis boscos completament verges que ningú no ha potinejat. Les florides són exclusives per a qui té les ganes d'arribar als racons on surten. Els bolets ,però, no eren més que l'excusa per a fer una bona caminada, perquè ja se sap que quan un té l'esperit cansat -ditxosos estudis- no hi ha res millor que castigar-se físicament per a retrobar una certa pau interior, un cert repòs de l'esperit. Així que, amb la voluntad de cansar-me, vaig començar a pujar per aquells penjats d'alzines, molt costeruts, brutíssims. L'ascenció era penosa, duia unes sabates amb les soles llises i cada dos per tres relliscava. A més feia fresqueta i la sensació de mullar-te cada vegada que apartaves una mata era més aviat desagradable. Totes les mates del bosc,els brucs, els boixos, les alzines estaven carregades d'aigua així que amb poca estona ja anava xop de cap a peus. Ja em podeu imaginar, moll com un ànec, ascendint per aquells bruts, agafant-me als troncs humits de les alzines, enbrutant-me les mans i fent malabarismes perquè no caiguessin els bolets del cistell quan relliscava. S'anaven trobant rossinyols amb una certa regularitat i totes les contrarietats, tots els esforços es veien recompensats . Portava el cistell gairebé ple quan vaig arribar a un racó on, com es sol dir, el terra era groc de rossinyols. Bé, potser el terme, molt usat entre boletaires sigui un pèl exgerat. Literalment el terra no era groc de rossinyols, però n'hi havia moltíssims. Era trobar un erol, aixecar la vista i veure'n un parell més. Anar a un d'aquests dos erols nous, aixecar la vista i tornar a veure'n un parell més, i així durant estona. Erols formossos, de bolets grans, més taronges que grocs, preciosos. A vintenes i trentenes. Sobre l'alzinar van anar quedant muntanyetes de rossinyols que anava possant al jersei quan tornava a buscar el cistell que servia com a punt de referència. En aquells trosset n'hi vaig trobar, segurament, uns dos-cents rossinyols. Sort que duia una bossa, per si les mosques. Així que amb el cistell i la bossa plens vaig haver de desistir de fer la gran caminada que tenia programada. No obstant no va importar-me gens ni mica. Vaig tornar cap al cotxe més content que unes pasqües, carregat de rossinyols i amb l'esperit assedegat, que al cap i a la fi, és una de les màximes aspiracions que un té quan va a passejar pel bosc, ja sigui amb el cistell o amb l'escopeta.

2009-12-22T08:27:00.000-08:00

Dissabte vaig anar a caçar per l'Empordà, al vedat de Torroella de Montgrí, que comprèn els municipis de Cinc-claus, l'Escala, Torroella, Bellcaire, Sobrestany, Ullà i l'Estartit. Zona turística per excel.lència, que tot i ser fortament urbanitzada té una riquessa faunística, especialment ornitològica, excepcional. Les muntanyes cremades del Montgrí, que s'alcen majestuoses sobre els plans, són riquíssimes en perdius. I les planes, terres fèrtils, de cultius de regadiu de tota mena també amaguen una enorme varietat d'espècies cinegètiques. Al vedat de Torroella un caçador pot, poc o molt, caçar de tot. I no parlo per parlar. Tant és així, que fins i tot les daines , espècie considerada al.lòctona, ha esdevingut espècie lliurement caçable.

Però per a mi, el major atractiu són les espècies aquàtiques i limícoles. Avui en dia trobar un vedat assequible on es pugui practicar amb una certa llibertad aquestes modalitats de caça és una cosa valorable. Els ànecs cada any són més abundants -4000 censats aquest any- i les aus limícoles -becadells i fredelugues, principalment- són peces que no fallen i que cada any visiten les zones inundades i s'hi deixen caure amb una certa prodigalitat. Ara bé la cacera de becadells, en aquests arrossars plans i nets on el caçador no pot passar desapercebut de cap de les maneres, sol ser força complicada. La gran majoria de vegades els becadells s'aixequen a distàncies desconsiderades, exageradament fora de tret. Però dissabte bufava una forta o molt forta tramuntana que va convertir-se en un aliat del caçador. Els experts diuen que els caçadors han d'entrar a la zona de cacera amb el vent a l'esquena. Diuen que el becadell sempre vola cara al vent i la presència del caçador caminant en la direcció de fugida de l'ocell l'incomode i fa que aguantin molt més a l'hora de volar. Jo dono fe de que això és ben veritat. No tots, però la majoria de becadells, quan caminava amb el vent a les esquenes, aguntaven força i sortien a distàncies propícies, sempre cara al vent. Per contra quan marxava amb el vent de cara s'aixecaven llunyans i no podia tirar. Era gairebé una cosa matemàtica. Costa d'entendre que aquest ocell sigui tan obstinat en el seu comportament. Si haguessin sortit a favor de vent fer-los caure hauria esdevingut una cosa gairebé impossible. En aquest sentit el seu instint de supervivència falla.

Quan el sol perdia força i començava a decantar-se, quan el vent encalmava una mica i l'aigua de l'arròs envermellia va arribar un caçador a fer un passeig amb el seu gos. Vaig preguntar-li si li importava que l'acompanyés, perquè em feia gràcia veure com caçava el gos. El gos era jove i encara no tenia gaire experiència però va ser suficient per a veure que és possible que el becadell aguanti la mostra del gos. També em va servir per veure que caçar becadells és relativament semblant a caçar les guatlles. El gos toca el rastre i segueix el peó de l'ocell movent eufòricament la cua. La única diferència és que el becadell és més propens a alçar-se. És preferible un gos reposat, que no tingui gaires presses i a poder ser que pari de lluny, que no possi pressió a l'ocell. També és preferible que el gos sigui més aviat gran, ja que caminar per l'arrossar, per a un gos petit, és força complicat.

Vaig sentir una certa enveja cap aquell home. Jo m'havia passat tot el sant dia arròs amunt i arròs avall intentant fer una bona penjada d'ocells. Ell, simplement va anar a fer un passeig agradable amb el seu gos. Crec que aquesta hauria de ser la màxima aspiració de qualsevol caçador.

Quan ja pujava cap al cotxe per a marxar cap a casa van venir les complicacions. La porta del cotxe no es tancava i havia perdut els diners que portava i no tenia gasolina suficient per arribar a casa. Vaig fer un nus amb un jersei per aguantar la porta i vaig marxar a Cassà de la Selva a veure en Pep perquè em deixés diners. Vam escoltar junts els últims cinc minuts de la final de la copa intercontinental. Com sempre passa el Barça va marcar en els últims dos minuts, va forçar la prórroga i va acabar guanyant. Per sort el final del partit em va agafar conduïnt per la carretera i no vaig sentir cap crit, cap petard ni cap bossina. Per mi va ser com si no hagués passat. Literalment reventat vaig arribar al sopar de Nadal amb els amics del tennis.

2009-11-05T21:56:00.000-08:00

Primer dia de l'any que trobo becades per Aiguafreda i primer dia de l'any que he pogut caçar-les com Déu mana, dedicant-hi hores i fent quilòmetres amb el gos. Al matí he caçat amb la Nuca i a les onze ha vingut el Sergi amb la Mía i la Negrita i hem anat a caçar fins al capvespre. En total n'hem trobat tres. Una que anava sola i una parella. Això de trobar la parella no és gaire freqüent però almenys una vegada cada temporada sol passar. El comportament que ha tingut la parella és digne de comentar. Pel matí, quan les hem trobat amb la Nuca, eren a prop l'una de l'altra però no anaven juntes. Potser estaven distants uns cinquanta o seixanta metres. No he pogut tirar ni a una ni a l'altra. Per la tarda, després de mirar altres racons hem anat a buscar-les, i les hem trobat plegades, una al costat de l'altre. Fins aquí tot relativament normal. Ara el que ja no sé si és gaire normal -potser si- és que les altres dos vegades que les hem aixecat seguissin anant juntes. No podem dir que hagin volat juntes perquè primer s'aixecava una i després s'aixecava l'altre i agafaven direccions diferents. L'explicació que hi trobo és que quan una es parava devia cridar a l'altra i aquesta anava a buscar-la. De fet això ja ho he vist fer un parell de vegades. Quan reclamen fan un soroll gutural, un "grou-grou" semblant al de les granotes, però un pèl més greu. Estic gairebé segur que deu haver anat així. I si ara pensem en fred com va anar la cosa, sense haver-ho vist gairebé puc afirmar-ho. Després de la segona aixecada la Mía va parar a una mostra calenta, a una becada que acabava de ser allà, però que ja no hi era. L'olfacte del gos, però, no enganya i aquella cada acabava de ser allà. Poc després, a uns cinquanta metres va tornar a parar i la parella tornava a ser-hi. Segur que van parar-se a llocs diferents, una va reclamar a l'altre i van tornar a ajuntar-se. Ara bé, perquè aquesta dèria d'anar juntes totes l'estona? Tenien previst canviar de zona?Volien seguir l'emigració? I una altra qüestió, perquè les dues volaven sempre, encara que separades, cap a una mateixa direcció? Ho tenien "parlat"? Ho decidien mentre volaven? Nosaltres no vam sentir que "diguessin" res. I un altre detall important. Les volades que van fer van ser llarguíssimes, potser de tres-cents metres. Em sembla recordar que sempre que he aixecat dos becades juntes les volades que han fet han estat molt llargues, excepcionalment llargues. -Molt bé, molt bé, em semblen fantàstiques aquestes disquisicions, però vas tirar o no? Fas fer algo de bo? -Doncs no senyor. Em vaig col.locar tan malament com vaig saber i vaig engegar dos trets entre unes alzines ,sense cap resutat pràctic . El Sergi em va renyar força perquè realment a la Negrita li hauria anat la mar de bé que l'hagués fet caure. Pel Sergi, per la Negrita i per a la Mía -incansable treballadora-, només per ells, em va sapiguer greu. En J va venir al vespre a portar-me una llebre que havia mort. Precioses llebres aquestes llebres del Montseny i rodalies. Rondaria, sense arribar-hi, els quatre quilets.

2009-10-01T06:45:00.000-07:00

Feia temps que no veia un bosc tan viu, tan animat com el d'avui. Hi havia en abundància tota classe de bolets. Pimpinelles, muscàries, bolets de tinta, pebrassos, peus de rata, amanites d'aquelles marrons amb puntets blancs i un ampli ventall de bolets desconeguts. En un raconet d'una carena de la fageda les muscàries i les pimpinelles sortien de forma extraordinària. Un aixecava la vista i la perdia enllà, entre els arbres, i cada poc ja veia multituds de barrets blancs o vermells, que s'alçaven entre les fulles del terra. N'hi havia centenars. De muscàries n'hi havia erols de més de cinquanta i les pimpinelles s'alçaven altíssimes. N'he trobat una que feia, sense dubte, més de mig metre . Semblava un bolet d'una fageda de Rumania, on tot, començant pels faigs i acabant pels bolets, és més gran. Evidentment, entre tant bolet, també hi havia ceps en abundància. Ceps grans, ferrenys, de closca fosca i dura, d'esponja blanca i peu gruixut. He ensopegat lo bo de la florada, aquell punt on els ceps han crescut tot el que poden donar de si, però sense que s'estovi el cap ni l'esponja verdegi.

Però no tot han estat alegries. Moltes vegades agafo el cistell gros, o el petit i una bossa per si les mosques. Avui, no sé perquè només m'he endut el cistell petit. He fet exercicis de malabarisme per fer cabre el major nombre de ceps possibles però al final el cistell no ha donat més de si. Buscava esperançat alguna bossa que algú hagués tirat per terra o escoltava si sentia els passos d'algú trepitjant les fulles seques. Ha estat en va. No he vist cap classe de deixalla ni he sentit cap altra cosa que el vent entre les branques i els tudons que s'aixecaven dels arbres. Així que he marxat a casa amb els ceps trobats i deixant-ne forces al bosc. El cistell, pesat a casa ha donat cinc esplendorosos quilos de ceps blanquets preciosos. Realment no en necessitava cap més. Són més que suficients. Això,però, es pensa ara en fred però quan un se'ls va trobant al bosc ja no ho veu tan clar.

Acaben de marxar pel cantó de Seva les últimes esperances dels pobres boletaires de l'erm aiguafredenc. Hem sentit durant estona els trons ben a la vora, hem creuat els dits mirant el cel ennuvolat però no ha caigut una gota. Ara ja no trona, els núvols es desfan i ha sortit el sol. Els meteoròlegs diuen que passades aquestes pluges venen calors d'estiu així que els pobres boletaires d'Aiguafreda, no podem fer altra cosa, a dia d'avui, que renegar.

(Si us hi fixeu aquest no és el
cistell que duia mentre
buscava bolets. El que por-
tava és més petit així que us
podeu fer a la idea de com a-
nava de ple.)

Corriol

2009-08-27T23:25:00.001-07:00

Parlar de Corriol no és parlar només dels bosocs becaders on l'afortunat Puget caçava. Parlar de Corriol és parlar d'una de les més il.lustres masies de la comarca d'Osona, de la saga dels Puget, de Pla i de la més alta burgesia catalana . Seria absurd que jo vulgués explicar qui eren els Puget i els seus amics. Pla ja va retratar-los inmillorablement en les obres "Un Senyor de Barcelona" i "Un senyor de Terra del Foc". També en el llibre de Pla, "De l'Empordanet a Andorra" es parla del Collsacabra, de Corriol i dels Puget. I segurament en algun altre llibre deu parlar-ne, però no ho sé pas. Segarra també era amic i comensal habitual dels fantàstics sopars que feien amb les becades que caçava el Puget becader. I és ben segur que un bon regu itzell d'artistes i personatges il.lustres van petjar aquesta sòbria i vetusta masia del Collsacabra. Masia senyorial que sense perdre en cap moment la rusticitat i sobrietat de les masies catalanes té un deix de casona basca i una engruneta de modernisme. És ben normal doncs, que un, molt tocat per la cacera i una mica per la literatura miri aquesta casa amb respecte i admiració i pensi que en aquelles estàncies, de ben segur, enormes, va passar-hi gent realment important per la història de la nostra autèntica Catalunya.

Avui he anat d'excursió per allà. En principi volia mirar a veure si trobava algun ou de reig però aviat he desistit i he dedicat l'estona a passejar. El terreny és planer, deliciós, aparentment molt bo per les becades.Vora la casa hi predominen els boscos de pi roig. Són boscos atapeïts d'arbres vells que s'enfilen cap al cel, lluitant un contra els altres per veure qui arriba més amunt. Els troncs ascendeixen ben nus de brancatge fins al capdemunt i a dalt, a les altes copes i floreixen les agulletes verdes, que agermanades unes amb altres esmoreteixen el sol i enfosqueixen el bosc. Com a bon bosc vell, el terra és força net i entre la pinassa hi creix un bri d'herba finíssim. La falguera és arreu, exhuberant, com una catifa verda interminable. Són falgueres altes, amb els palmells oberts, ben amples. Exagerant podem dir que en els racons més ombrívols algunes assoleixen dimensions selvàtiques. Algun bosquet aïllat de bedolls trenca la monotonia de la vella pineda, i, a la tardor, gotejants ,penjades entre bardisses i falgueres i escampades per un terra près per les arrels dels arbres de tronc blanc, les seves fulles rodones,petites i vermelloses aniran caient amb un ritme cadenciós i melancòlic. Aquests boscos són tallats per un ample tallafocs on hi creix l'herba més glauca i gerda que jo mai hagi vist. Qué diferents, Déu meu!, aquest tallafocs dels tallafocs del Montseny de casa meva, normalment plens de bardisses desbocades .Després, si segueixes caminant cap amunt, amb lleugeríssim ascens, el bosc canvia. Ja trobes vessants de roures i boixos, més esquerpes i trencades, i més enllà, ubèrrimes fagedes amagades que devallen silencioses cap als sots. Enmig de tanta boscúria, un esquitx de masies i tendres pastures on les vaques, blanques i marrons, pasturen. Les esquelles sonen parsimonioses. Pel cel volen tudons i a cada pas les merles s'aixequen dels marges dels prats. A dins del bosc una munió de gaigs criden estridents i rovellats. Un sol corb escup, desde les altures, un crit de soledat muntanyenca.

Arribo al cotxe. Absent, deixo caure el meu pes en el seient i sense fer res, agafat al volant, m'hi estic una estona. Estic trist. Durant quilòmetres, amb una asfixiant persistència, he anat veient plaques de prohibit caçar. A tort i a dret hi ha cartells indicatius de rutes marcades . Hi ha un càmping i a Rupit un parking en el que s'ha de pagar. La Cataunya dels Puget, dels Casals de Tavertet ,dels Vilademunts, dels Albons és morta. El Collsacabra, terra feréstega, rau domesticada. Engego l'auto i poso la ràdio. Un estúpid parla amb transcendentalisme de política. El cotxe marxa i enfila la carretera asfaltada. La paret de cara nord de Corriol, ennegrida per la humitat i pel pas inexorble del temps sembla que plori i les llàgrimes no li vulguin sortir. És l'última imatge que en tinc.

"El Senyor Puget ha atiat el foc i després ha près seient en la seva butaca d'orella. En el menjador hi ha una semiobscuritat tocada per la resplandor de la llar. Les fustes, els coures, les bacines d'església - Puget ha estat col.leccionista d'esquelles i de bacines- , els cristalls, relluen somortament. Darrera la butaca de don Rafel, l'empunyadura del sabre de Savalls llança una petita lluïssor. Puget posa el colze sobre el braç de la butaca, acosta la galta al palmell de la mà, deixa caure una mica el cos i els seus ull es tanquen lentament".

TESTAMENTO.Relat publicat a la revista TrofeoCaza en la secció "concurso de relatos de caza"

2008-09-28T14:28:00.000-07:00

Un sol que había perdido el vigor de un día tórrido de finales de julio se escondía despacio tras las cimas lejanas, pálido , calmo y mortecino. Por un camino de tierra roja polvorienta rodeado de prados verdes cubiertos de brezos , zarzas y helechos andaba un joven con dos perros .Uno laceaba alegremente, el otro, un perro viejo y medio cojo caminaba taciturno cerca del muchacho. El camino terminaba en un pequeño alisar. El verano estaba siendo seco y caluroso y las pisadas del muchacho hacían crujir con fuerza las hojas secas. Había una charca donde solo quedaba un poco de agua estancada, verde y oscura en la que rebullían una legión de insectos y volaba solitaria una preciosa libélula de color azul eléctrico. Del zurrón de cuero agrietado y viejo que llevaba, sacó una caja de madera y arrojó con cuidado el contenido sobre la charca vacía.
El chico no reconocía el paisaje. Faltaba el frío, faltaba un manto blanco que cubriera la hierba verde de los prados que ahora aparecía ante sus ojos amarillenta, faltaban los charcos de un otoño lluvioso acristalados por la helada matutina, faltaba el vaho espeso al respirar, las hojas policromas en el suelo ribeteadas de escarcha, faltaban las noches gélidas, serenas y estrelladas, los árboles desnudos, la alegre canción del campano en la hondonada, la melancolía de las cortas tardes de Noviembre, los desayunos con él cerca de un fuego improvisado.
Se sentó en una piedra cerca de la charca. Las perrillas jadeaban. Sacó un papel y empezó a leer:

“Yo, Carlos Salgot Nadal, con dni 46987462-m y domicilio en la calle Mayor de Aiguafreda y en plenas facultades mentales otorgo el siguiente testamento de mi puño y letra.
Poco tengo que dejaros queridos padres y hermana, tan poco que es como dejaros nada. Clara, mi amadísima hermana, te nombro heredera universal de mis bienes, haz lo que quieras con ellos, tuyos son. Os he dejado en el primer cajón de mi escritorio una carta para despedirme como es debido de vosotros pues no quiero dramas en la notaría. Debajo de la carta están los escritos que he ido haciendo estos últimos años, quédatelos tú. Son malos pero de aquí un tiempo, cuando en el recuerdo de tu hermano no se mezcle ya el dolor, cuando solo quede una triste y feliz melancolía, cuando a lo mejor ya no recuerdes ni mi cara, léelos y acuérdate de ese hermano mayor que te adoraba.
Como heredera te corresponde ejecutar el siguiente legado:
Dale mis escopetas, zurrones, cartucheras y demás pertrechos de caza a nuestro primo Alex. Quédate mi biblioteca pero dale los libros de caza a él.
Alex, esto va por ti:
Cuando tú naciste ya llevaba algunos años cazando con la escopetilla de 12mm. Es la que heredé de mi padre y la que luego te regalé. Sé la ilusión que te hizo porqué es la misma ilusión que me hizo a mí cuando me la regalaron. La primera escopeta es algo que nunca se olvida. Tiempos felices eran aquellas tardes frías y plomizas del invierno, en las vacaciones de Navidad, cuando acechábamos mirlos y zorzales en la viña abandonada del tío Ignacio. Añoro mucho aquellos años felices y pienso mucho en ellos. Me acuerdo de tus ojos brillantes de emoción cuando llegábamos con el abuelo con alguna becada en el zurrón. Te enseñamos a mitificarlas desde que tenías uso de razón. Tampoco me olvido de tus pataletas y lloriqueos cuando tus padres no te dejaban venir de caza porqué eras muy chico. Yo gozaba contigo porqué me tenías idolatrado
y todo el día querías ir detrás de mí. Aún recuerdo tu primer disparo. Fue en casa de abuelo una tarde de verano, seguro que te acuerdas. Tenía las llaves de su casa porqué tenía que ir a regar la huerta. Ellos no estaban y me llevé la escopetilla. Esperamos en el jardín a ver si algún mirlo se ponía a tiro. Una urraca pasó lenta a unos diez metros de nosotros. Le diste de lleno. Me miraste, irradiabas felicidad por todo tu cuerpo. La cobraste en medio de las perfumadas tomateras. Esa escopetilla nos ha enseñado a tí y a mí. Cuídala y trátala con cariño, y mejor aún, dásela a tus hijos para que aprendan. Los recuerdos de tu niñez son muy felices para mí, porqué era como revivir la mía, pero también lo son los más cercanos, estos últimos años que hemos compartido cazando con devoción las umbrías de Aiguafreda. Te echaré de menos Alex. Echaré de menos tu fervor cinegético adolescente, tus enfados cuando fallas tiros facilones, tu desbordante ilusión cuando aciertas. Echaré de menos tu cara congestionada por el frío acechando concentrada el inminente vuelo de la chocha. Echaré de menos las mañanas blancas y escarchadas, la lluvia lenta y lagrimera de las hojas rojizas, ocres ,pardas y marchitas de los álamos y hayedos, el incesante cantar del riachuelo alegre, duendecillo y misterioso.
Alex llévate a la Nuca y a la Tula. Mi madre las cuidará pero llévatelas de caza siempre . Al principio estarán tristes pero te conocen y cazarán. Con los perros no quieras ser un sargento, dales libertad, ponte en su lugar, fíjate en ellos, entiéndelos, disfruta con ellos y piensa que si para ti es una pasión para ellos más. Caza despacio y transmíteles serenidad . Todo vendrá rodado. Sé tú el jefe, sin gritos ni agresiones, haz que el perro te mitifique. No abuses queriendo mirar todos los rincones porqué son ellos los que corren y se cansan. Caza tranquilo y con moderación y cuídales mucho.
Te lego las escopetas y muy especialmente la escopeta del 20 del abuelo y su zurrón de cuero agrietado y viejo que por primogenitura cinegética tenía yo. Sé que te harán mucha ilusión. Llévalos con orgullo y piensa que el abuelo hace 50 años cazaba becadas con ella, que luego las cazaba yo y que ahora lo harás tú. No hagas caso de estos que llevan escopetas especiales y cartuchos de 42 gramos. Tú a lo tuyo y con 26 gramos te basta. No quieras matar, disfruta cazando, aunque con tu edad sólo pensarás en matar más que nadie y ser el mejor, es normal. Cuando seas mayor lo entenderás. Ya sabes lo que dicen los franceses: “cazar mucho y matar poco” o esta otra frase que no sé quien la dice pero que resume muy bien lo que te digo: “Yo no quiero el pez quiero la pesca. Yo no quiero la presa quiero la caza”. No le compres el pito localizador a los perros que en el bosque queda feo. El alegre cascabel es suficiente aunque a veces las espante. Tira solo a las becadas que muestren los perros, es más noble y a la larga los perros aprenderán a ser más cautos y mejores.
He hablado con el Sr.Mir y me ha dicho que cuando quieras ir a cazar patos y becacinas que le llames. Son cazas muy bonitas, así que ya sabes.
Ve a ver a mis padres que estarán deshechos. Cuídales también a ellos que ya sabes que te quieren como a un hijo.
Tira tú mis cenizas en la Fuente Negra y llévate a mis perrillas que querré despedirme de ellas. Cada año cazarás allí alguna becada igual que en el cuento de ese conde francés que siempre nos contaba el abuelo. Ya me encargaré yo de eso.
Gracias primo por venir a verme cada día al hospital cuando peor estaba, por darme ánimos y explicarme como iban las jornadas de caza. En aquellos días tan duros era lo único que me hacía revivir. Pero esto se acaba querido primo, la enfermedad me ha vencido. Alex tengo miedo pero a la vez tengo esperanzas. Esperanzas de que volveremos a vernos en un bosque becadero e infinito y que tendremos la eternidad entera para recorrerlo. Alex tengo una fe que mi generación y la tuya han perdido. Cree en Dios porque ahora lo siento certero y cercano.
En Aiguafreda a 21 de abril de 2008. Hasta pronto. Os quiero y os estaré esperando.

Carlos Salgot Nadal”

El muchacho se levantó. Miró el pequeño y ufano alisar y la charca vacía. Unas lágrimas temblaban en sus ojos negros. La perra vieja se alzó y agarró con sus patitas un brazo del muchacho. Le lamía las manos. La perra vieja le miraba con ojos tristes color miel. Recostó su cabecita marrón en los brazos del muchacho mientras emitía sollozos lastimeros. La perra vieja y medio coja comprendía. El muchacho la besó, un beso tierno en su pequeña cabecita.” Anem, Nuca, anem.