Aquest any volia pujar sovint a Centelles a caçar, però fa falta tornar a pujar un dia al Pla de la Calma per adonar-te que com es gaudeix caçant aquí dalt no es gaudeix enlloc. I no ho dic per la caça que s'hi troba, que tot i l'anomenada que pugui tenir, jo puc assegurar que és escassa. Estic convençut que si fés un reconte de les hores passades i les becades aixecades els resultats obtinguts serien molt pobres. Això que dic podrà sorpendre a més d'un però no és res més que la veritat.

He parlat amb gent de fora i molta gent m'ha dit, al dir-li que jo caçava a Aiguafreda:
-Ui, la Calma és boníssim!

I això ho diuen simplement perquè ho han sentit a dir i perquè no hi han caçat mai. Ara bé, això no vol dir que ho diguin perquè si, perquè abans, pel que diuen els caçadors de becades amb experiència si que ho era i de veritat. Possarem un exemple numèric per entendre-ho millor. Trenta anys enrere dos caçadors de la Garriga, dos germans, caçaven una seixantena de becades per temporada. L'any passat, van caçar-ne, entre tots dos, una dotzena, i no totes a la Calma. I no només això. Gabriela Maura, en el seu llibre,"En plenitud" , parla de la Calma com un dels millors llocs de Catalunya per a la becada.

Que ha passat, doncs, perquè hagi deixat de ser tan bo? Jo crec que l'explicació és molt lògica i no té res a veure amb el decreixament poblacional de l'espècie ni amb un qüestionable increment de la pressió cinegètica (quants perdiguers i conillers hi havia abans que també en caçaven alguna?). Simplement la Calma ha deixat de ser bo de la mateixa manera que molts racons que abans no valien res cada dia són més bons.

Doncs noi, si no hi ha gaire becada, ja ens explicaràs perquè cada any ens omples el cap amb les seves grandesses ?
Suposo que aquesta fascinació, ve de lluny, de quan era un nen petit i els meus avis i el meu pare- narrador extraordinari- m'explicaven històries de llops que anys enrere ja explicava la tia Maria. Històries potser inflades però absolutament verídiques i viscudes. Jo nen criat a la ciutat, atret de sempre per les coses del bosc, escoltava aquelles històries vora la llar del foc, menjant castanyes i moniatos, amb un entusiasme absolut, que vulguis o no van anar deixant en mi una petja profunda. És evident que quan hi pujo ja hi vaig condicionat per tot això que us he explicat però és que un cop a dalt t'adones que tota aquesta mistificació és més que justificada. La Calma és un racó únic, un biotop exclusiu que no trobaràs enlloc més de Catalunya. Normalment el bosc català peca d'uniformitat. Penso per exemple en els boscos del Pirineu, en les pinedes del Ripollès o en la fageda de Santa Fe. Boscos d'una bellessa irrrefutable però excessivament monòtons. A les parts més altes de la Calma això no passa. A la Calma hi trobarem una diversitat arbòrea, en tots sentits excepcional. Primer per les diferents espècies que s'hi poden trobar i segon perquè aquestes espècies són sense cap gènere de dubte els arbres més fins i delicats que hom pot trobar al bosc. Àlbers, aurons, trèmols i bedolls adornen els torrents i les pastures. La combinació és sublim, sobretot ara que la tardor comença a pintar les fulles dels arbres.

Entre les pluges que van caure la setmana passda, els vents que bufen del nord i la fresca que fa pels matins- ahir en els racons més ombrívols la rosada era gebrada- aquests dies hi he pujat amb molta fe, gairebé convençut que ja en trobaria alguna. He mirat els racons primerencs amb molt detall, la Nuca ha caçat de meravella, amb moltes ganes de trobar-ne alguna, però no hem estat de sort. A més, els pasturims estan inmaculats, no s'hi veu cap classe de senyal. Aquests pasturims són molt querenciosos i solen ser un indicatiu molt fiable. Si no hi ha picades és gairebé segur que no n'ha entrat ni una. Ens hem limitat a passejar, a collir quatre bolets i quatre castanyes, a fer caure algun tudó i a fallar-li una llebre a la Nuca imperdonable. En Pep ja en va trobant alguna de molt primerenca en llocs raríssims, però el Jaume i jo de moment no estem de sort. Dijous, amb les il.lusions renovades, tornarem a probar-ho.

Aquest any he obert la temporada a Centelles que pel que fa a caça petita autòctona és infinitament millor que Aiguafreda. No és que sigui una meravella de vedat però hi ha alguna ramada bastant maca de perdiu autòctona. Jo gairebé mai he caçat perdiu salvatge. Només a la Calma quan es podia i també a Tresjuncos i Hontanaya, dos poblets de la província de Conca, riquíssims en caça menor. Però allà les caçaven fent ganxets i a mi, la veritat sigui dita, és un tipus de cacera que mai em va acabar de convèncer.
Aquí a Centelles, com a la Calma anys enrere, l'he pogut caçar com Déu mana, amb el gos per davant perseguint la ramada. Ara, caçar perdius a Centelles tampoc és el mateix que caçar-les a la Calma. No és el mateix caçar perdiu de muntanya, trepitjant dolcíssims pasturims coberts de brucs i falgueres on no cal córrer i on el gos juga un paper determinant , que caçar-les en aquests camps de la plana de Vic on les perdius peonen davant teu un centenar de metres i on unes bones cames segurament faran més feina que un bon gos. I encara més quan aquests camps de la plana de Vic estan inundats i flonjos per la persistent pluja que va anar caient durant la nit. Cada pas suposava un esforç considerable i quan aquests passos s'han d'encadenar durant uns dos-cents metres a pas lleuger perquè veus com les perdius van peonant per davant teu i els hi vols tallar la retirada, pots arribar-ho a passar molt malament. Jo personalment, esportista retirat, fumador i amb un lleuger sobrepès les vaig passar canutes. Va haver-hi un moment que fins i tot se'm va ennuvolar la vista i va faltar molt poc perquè em deixés caure sobre el fang. Encara no sé com vaig aconseguir arribar i sorpendre a un parell de perdius. Però vaig arribar tan cansat que vaig tirar sense ni tan sols apuntar. Va ser un tret llarg, ple d'impotència, absolutament inútil. Això va ser a la tercera aixecada. La ramada de vuit ja s'havia desfet i vam seguir caçant, sense saber del cert on serien les perdius. En una depressió del terreny, una espècie de rec que separava dos camps, ben net de dins i amb una sola mata la Nuca va possar-se a parar,apuntant a la mata. Una mata raquítica, petitíssima. I d'allà va alçar-se la perdiu, cansada també, i en Pep la va fer caure amb la seva escopeteta de 12mm, quan tot just jo començava a encarar l'arma. En definitiva, va ser una cacera dde perdius ortodoxe, va anar tot com una seda, la Nuca va caçar de fàbula - que arribaria a fer aquesta gosseta en un vedat amb caça de veritat!-, però que voleu que us digui, les sensacions que pot oferir una perdiu són molt discretes comparant-les amb les que et pot oferir una becada. Cap peça de caça pot igualar-ho. És una cosa diferent, simplement incomparable.
Uns sentiments i unes sensacions que ja ha viscut el Pep aquest any. Abans de venir amb mi a empaitar les perdius va pujar a la Seu d'Urgell a la finca d'un amic i va caçar la primera de la temporada. Una becadassa que va pesar 410 grams, uns 410 grams que fan pensar que molt probablement es va quedar a criar ben a la vora d'on la van caçar.

Mostres de la Ika (gos del Jaume) a les guatlles que van sobra-me.

29-7-2010. Tercer dia de mitja veda


La caça, la que sigui, sempre sorpren. Dissabte vaig anar a mirar el pas i van passar una quantitat de tudons considerable. Vaig anar apuntant l'hora i els tudons que anaven passant i aquests van ser els resultats:
A les 7:19, 2; 7:23, 1; 7:24, 3; 7:26, 1; 7:33, 1; 7:34, 3; 7:36, 6; 7:43, 3; 7:45, 4; 7:48, 8; 7:50, 4; 7:57, 1; 7:58, 1.
O sigui que de set a vuit van passar prop de la parada 38 tudons. Potser no tots a tret però sí la majoria. Vaja que ja em fregava les mans pensant que per fi ensopegaria un dia bo de veritat. Però mira com són les coses que al matí següent van ser les 7:19 i res, les 7:23 i res, les 7:40 i res de res de res. Tot semblava exactament igual, el mateix clima, el mateix lloc, la mateixa hora però per raons que no encerto a endevinar els tudons no van passar.

En Pep reia quan li ensenyava el mòbil on havia apuntat les hores en que passaven els tudons i acceptava les meves queixes amb molta displicència. Ell és un caçador peculiar, exclusivament becader i no el satisfà ni practica cap altre tipus de cacera.Tan és així que ha regalat totes les armes que tenia. Només té l'escopeta becadera i una escopeteta de 12mm que van regalar-li quan va fer la primera comunió. No vol sentir parlar de caçar tudons a la mitja veda però sent una certa atracció per les tórtores i al dir-li que se'n veia alguna es va animar a venir. El pas, tot i el que es va veure el dia abans, va ser molt fluix. Ell va fer caure tres tórtores amb tres trets i a mi van passar-me vuit o nou tudons i en vaig fer caure tres. Això si, tan ell com jo vam perdre una peça, sense que la Nuca, que no sé perquè estava molt espessa, fós capaç de trobar-les.

I una altra cosa que em va sorpendre va ser la relativa abundància de tords. Una relativa abundància que es confirma cada vegada que passeges per alguna obaga de pi roig, on no és gens estrany sentir els seus crits d'alerta i veure'ls remenar entre les branques dels pins, fugint amb cautela dels passos indiscrets del caminant.

A l'estiu vaig comprar un cadell de bretó al criador de Can Tassis. Es diu Bruna i tot just té quatre mesos. A mi em donava la sensació de que el gos ja em demanava alguna cosa més que els volts que fem a diari amb la Nuca. Necessitava fer un pas més. A falta de caça autòctona la caça de granja és una bona opció. Abans per engegar unes guatlles als gossos sempre anava al vedat intensiu de Can Guatlla, que em quedava bastant a la vora. A més tenia una bona relació amb el Josep, el guarda, i em deixava total llibertat de moviments . Però per desgràcia uns potentats van comprar la finca i ja no s'hi pot anar. Ara ho tinc molt més complicat i per anar a engegar unes guatlles als gossos s'han de fer molts quilòmetres. He anat fins al Faisà d'Or, a Vilopriu, prop de l'Escala. Són una burrada de quilòmetres però el bestiar vola bé i el terreny m'agrada força.

M'hi ha acompanyat en J, amb una escopeteta que té de 12mm. Cada dia, quan anava a donar-li menjar al gos o quan marxàvem a fer un vol tirava una piula i el gos ja no en feia cap cas, al contrari, fins i tot es posava contenta perquè ja sabia que després del "tret" venia alguna cosa bona, però tot i així he preferit començar amb uns cartutxets petits. Li ha costat trobar la primera guatlla però un cop trobada la veritat és que tot ha anat com una bassa d'oli i li he vist algun detall que em fa pensar que caçarà la mar de bé. Em quedo amb dos imatges. Amb el gos ventant les guatlles de lluny amb el cap ben alt i, el nervi, la mala llet que ha demostrat rebuscant una guatlla que ha aixecat i a la que en J no ha tirat per por de tocar al gos. L'ha tornat a trobar, la parat molt bé i en J l'ha fet caure. A l'hora de portar-les li agrada fer-se l'interessant però no crec que tingui cap problema. Li hem mort quatre o cinc guatlles i tot hi que me'n quedaven unes quantes he vist que havia anat tot tan bé que el millor que podíem fer era deixar-ho estar. I això és el que hem fet. A mig matí ja érem a casa altra vegada. Content com un gínjol he estat tota la tarda rememorant les imatges del gos parant i imaginant a on i com pararà la seva primera becada. La boira lliscant espessa i misteriosa entre els pins, l'olor de la terra mullada i la tardor insinuant-se en l'ambient ajudaven a somiar.

Al juny, en una revifalla d'aquest bloc, vaig fer un escrit queixant-me de la incompetència de l'administració. Però bé, no fa falta dir res més perquè se sol dir que una imatge val més que mil paraules. A veure si algú és capaç d'entendre-ho?





Fixeu-vos bé, si us plau,en la foto dels cartells. Un pot tolerar les prohibicions surrealistes, un pot tolerar que es dilapidin els diners de tots en estudis absolutament inútils, però el que un no pot tolerar de cap de les maneres, el que realment fa bullir la sang és que encara et vulguin fer combregar amb rodes de molí i que mitjançant cartellets per a nens de parvulari et donin ordres i recomenacions. Llegiu per favor el que posa en el caretellet de baix, el de color blau cel amb un riu dibuixat i uns arbrets molt macos.
Després de llegir això, si un no s'estimés la riera del seu poble el primer que faria és abocar-hi totes les deixalles que es generessin a casa. Si això fós un país realment civilitzat hauríem d'esmolar les guillotines cada dos dies, perquè realment s'haurien de tallar molts caps. I no és cap metàfora.

22-7-2010. Segon dia de mitja veda.

Cansat de les aglomeracions, de les males arts, dels trets alts de caçadors maldestres vaig decidir buscar un lloc tranquil per al diumenge.En una racó poc concorregut del vedat vaig trobar un pas que em va fer el pes amb l'únic inconvenient de ser relativament proper al Sardà, una d'aquestes imponents masies d'Osona. Precisament va ser en aquesta casa on hi va néixer Ildefons Sardà, l'arquitecte que a principis de segle XX va dissenyar l'eixample de Barcelona.

Tot i que respectava la distància de sguretat exigida per la llei s'ha de ser conscient que els trets poden molestar i no costa res anar a parlar amb els propietaris de la casa i preguntar amb educació si tenen algun inconvenient . Poden passar dues coses. O que els propietaris siguin gent raonable o que ensopeguis amb gent amb de ment obtusa i d'esperit inquisidor. Per sort els amos dels Sardà són dels primers. Bé, l'adjectiu de gent raonable queda curt,els amos del Sardà són gent encantadora. A l'era de la casa em va rebre la mestressa, una dona entrada en anys, de les d'abans, prima, morena i amb els cabells curts, vestida amb un devantal a quadres roses i blaus que amb una afabilitat que enamorava em va dir:

- Ja t'hi pots posar ja, no hi ha pas cap problema.-

Així que de bon matí vaig apostar-me a la parada amb la tranquil.litat de tenir el vist-i-plau dels propietaris i amagat entre unes vales de palla vaig anar esperant l'arribada dels tudons volant pausadament en direcció als camps on mengen. Van passar tudons però menys dels que havia vist passar el dia abans però vaig anar aprofitant les oportunitats que es presentaven i vaig acabar fent una bona cacera, penjant al sarró tres tudons i quatre tórtores utilitzant disset cartutxos. Realment van ser les tórtores les que van animar la cacera. La tórtora autèntica -no pas aquestes tórtorotes grises i invasoress, d'estómac agraït i origen heretge que habiten urbanitzacions, parcs i granges - és una peça molt escassa en aquests verals, ocasional. Però aquest any han sembrat un camp de mill i sembla que s'hi han afeccionat. Ja sigui pel fet que en la meva vida de caçador n'he caçat més aviat poquetes, ja sigui pel color del seu plomatge, ja sigui pel seu vol erràtic desperta en mi una atracció especial, una certa fascinació i és una de les meves peces predilectes. Una predilecció que també transcendeix a l'hora de guisar-les. De carn vermellosa, rostidetes amb vi ranci, deixant-les rosadetes, són una meravella.

15-7-2010. Primer dia de mitja veda


Dissabte va canviar el temps i van haver-hi tempestes cap al nord d'Osona i el Ripollès. Per aquí baix no hi va ploure però si que va notar-se el canvi. El dia va llevar-se frescot, bufava vent del nord i el cel va quedar cobert. Sol passar que si el dia neix ennuvolat i fresc o hi ha hagut tempesta el dia abans la cacera de tudons no sol resultar. No sé el perquè però els tudons solen ser ganduls a l'hora de llevar-se i solen passar volant a considerable altura. Crec que aquest clima frescot, persistent durant tot el matí, ha estat, en part, el culpable de que la cacera hagi esdevingut un fracàs per a mi, per al Jaume i per a tothom. L'altre part de culpa l'han tingut alguns caçadors, que en comptes d'esperar-se, han començat a tirar a distàncies exagerades, fora de tret. I és clar con que el bestiar s'hi juga la vida i no és tonto ha vist que cap a baix als camps venien maldades i han pujat encara més a munt, i sobrevolant-nos altíssims, tamany d'orenetes, s'han passat tot el matí. Segurament si hagués acabat sortint el sol i fent calor, i alguns caçadors s'haguessin abstingut de tirar quan no tocava, els tudons - se'n veien forces- ,s'haurien acabat cansant i haurien passat en bones condicions. Però ni va fer calor ni alguns caçadors van saber comportar-se.
Total, que es va cremar molta pólvora per acabar cobrant molt poca carn. Jo, que tenia molt bona perspectiva i veia com tiraven a la majoria de tudons no vaig veure que ningú en fés caure cap. Tan sols els "Pacheco" que són quatre i ceben els tudons en van despenjar alguns, però tampoc gaires. El Jaume i jo només en vam fer caure un, tirant entre els dos, una quinzena de trets.
I un parell d'anècdotes per acabar. La llebre que s'em va aixecar dels peus quan caçàvem un bosquet per veure si s'aixecava cap tudó i els dos trets que es van sentir quan encara era negre nit. La llebre era ben ajaguda entre les petges que les vaques han anat fent en una menajdora que tenen al bosc i no va alçar-se fins que gairebé vaig trepitjar-la. Sense fer-nos mala sang, i després d'apuntar-la durant estona la vam deixar marxar carretera amunt. I pel que fa als trets nocturns, doncs home, o s'ha de ser molt jove i tenir molta afició o s'ha de ser bastant gana i bastant salvatge, però sigui com sigui, amb la de caçadors que hi havia avui pel bosc, almenys s'ha de reconèixer que se'ls ha de tenir molt ben posats per anar empaïtant senglars o llebres a aquelles hores.

Aquest any els habitants d'Aiguafreda hem vist amb perplexitat com l'Administració, amb una certa clandestinitat, ha posat cartells de "Refugi de pesca" a les rieres del termanal. A la d'Avencó i a la de Martinet. És una cosa que costa d'entendre. La riera d'Avencó sol assecar-se si l'any no és molt plujós per culpa dels pantans i la de Martinet s'asseca sempre. Aquests cartells són una espècie de burla a la intel.ligència mitja. És com allò de trobar-se un cartell de "reserva genètica de truites", en una riera sense una gota d'aigua, esquerdada per la sequera, cosa que no pocs pescadors hauran vist. Aquesta és, lamentablement, la seva forma d'actuar. Ells proteigeixen el medi, fomenten la fauna, possant cartells prohibicionistes. Fet això ja s'en renten les mans, no hi ha cap altra tipus de gestió. És una prohibició a seques. La cosa deu anar més o menys així. Encarreguen estudis caríssims a gent tirant a incompetent, jovenets enxufats que han cursat la carrera de biologia i que per això es pensen que saben alguna cosa i sense dir res, sense parlar amb la gent que viu a prop dels rius, que en saben les problemàtiques, el que hi ha o deixa d'haver-hi, decideixen possar els seus ridículs cartellets. La gent del poble, especialment la gent d'una certa edat que havia fet bones pesqueres de barbs a l'Avencó i havia collit amb el llum de carburu moltes galledes de crancs, que saben que la fauna de la riera va extingir-se fa una colla d'anys, sense saber-ne les raons, s'emprenya. Bé, més que emprenyar-se, renega de la incompetència de la nostra administració, una incompetència manifesta en tots els àmbits en què actúa però especialment manifesta en els temes relatius a la natura. Però no és estrany que passi això si qui té la potestat per a decidir sobre aquestes coses és gent de caire urbà, gent de despatx, que de les coses del bosc no en sap res de res . I així anem fent i anem tirant, mirant amb impotència com de tant en tant es treuen de la màniga alguna nova prohibició, molts cops sense un fonament clar. Això és el que ha succeït amb la caça de la perdiu xerra al Pirineu català. D'un dia per l'altre, sense parlar amb els caçadors ni amb la gent de la zona on habiten, n'han prohibit la cacera. Fa poc van fer un reportatge en el programa de Medi Ambient de TV3, on sortien uns caçadors d'una zona de la Cerdanya que estaven fent una tasca encomiable per afavorir l'hàbitat de la xerra. Netejaven el bosc, sembraven camps de blat on feia anys que no s'hi sembrava, construien voladers i repoblaven amb perdius que reunien totes les garanties genètiques i sanitàries. I evidentment la xerra, tot i ser caçada, anava a més, agraïa les atencions dels caçadors . Ara tot això ha quedat a mig camí i ens trobem amb un altre tipus de gestió, consistent en la simple prohibició. Ara no es caçarà la perdiu, però els camps no es sembraran, les pastures tornaren a embrutar-se afavorint la proliferació dels porcs senglars-depredador número u- i les gàbies abandonades s'ompliran de males herbes. I la perdiu xerra, la reina de les munatyes, tot i no ser caçada, anirà indefectiblament a menys. Això, que és molt senzill d'entendre, hi ha gent que no ho entendrà mai de la vida. Tot plegat és força llastimós.

I així és com els caçadors veurem com ens roben la nostra afició, vocació diria jo, d'una forma mesquina i sibilina. No serà per una prohibició radical, d'un dia per l'altre, que pugui provocar la indignació generalitzada de molta gent. Serà l'eliminació paulatina de petits grups introduïnt any rere any noves prohibicions. I és que avui en dia els caçadors molestem. Som mal vistos en aquesta nova societat urbana, aterridora, unipersonal, en aquesta espècie de món feliç huxleyà en què vivim. Un ser independent, somiador i llibertí com és el caçador no hi té cabuda, massa complicat d'ensinistrar. I potser pijo fora de test, potser no entren aquí aquestes qüestions un pèl filosòfiques però seria oportú preguntar-se allò de que va ser primer, si l'ou o la gallina. És a dir, es va introduïr fa temps voluntàriament en l'ideari únic el germen anticaça i antitaurí o aquest odi visceral que tenen els nous astronautes del carrer vers la cacera ha estat simplement fruït de la casualitat? Espero que entengueu el que vull dir i no penseu que ja no toco quarts ni hores. En qualsevol cas aquí ho deixo escrit. La cacera està arribant al final. Tant de bo m'equivoqui...

Que diferent va ser la jornada del diumenge. Jornada campestre però sense caminades ni esforços. El Nacho i jo vam pujar a Berga a buscar el Benet i vam marxar cap als Pirineus a buscar xicoies. 11,05 euros val el peatge del Túnel del Cadí. Sort que els de Berga no paguen. Les xicoies són unes herbes que creixen a les pastures muntanyenques i podríem dir que són com unes escaroles salvatges, de sabor semblant, encara que molt més petites que les escaroles de l'hort. Trobar-les no té cap mèrit perquè surten a tot arreu i amb abundància. Em va dir el Benet que la seva recol.lecció estava prohibida. Suposo que ho deuen haver prohibit perquè molta gent les deuria collir per a vendre-les als restaurants però a mi no m'hauria importat que haguessin vingut els forestals a multar-nos perquè li hauria estripat la multa als morros. Amb els temes del caçar un s'ha tornat un acollonit perquè sap el que si juga, ara, això no vol dir que a un li hagin marxat del cos els seus sentiments iconoclastes i anarquistes, però uns sentiments purs, individualistes, no contaminats per la política. Perquè ens entenguem, jo no porto samarretes negres amb el signe vermell de l'anarquia, ni cremo containers, ni formo part de cap assossiació amb les idees predeterminades, dogmàtiques.

La Cerdanya estava preciosa. I quan no ho està? Quin racó de món més meravellós, quins territoris de caça tan extraordinaris! Quines muntanyes pelades per a les perdius, quins planells per a les guatlles! Quina delícia caçar-hi! La idea era pujar a fins a Meranges però vam haver de desistir. De l'estació de Guils en amunt era tot blanc de neu i feia un fred i un vent que pelava. A les deu del matí, abans d'arribar on era la neu estàvem a dos graus positius. Vaja, gairebé com si fos hivern. Així que vam haver de marxar cap al cantó de la Collada que no estava nevada, encara que per allà dalt també bufava el vent i el fred era ben viu. Vam colllir xicoies, vam anar a fer un vol, a fer una cervesseta i a l'hora de dinar vam entaular-nos en un d'aquells prats, en un sol i sombra d'una pineda esclarissada, vora un torrentet d'aigua freda i cristal.lina, i tot xerrant de les nostres coses vam menjar-nos les xicoies amanides i tot un reguitzell de coses que va portar en Benet. Aquest en Benet és un mestre per aquestes coses.

Havent dinat ja marxàvem cap avall. Berga és la frontera entre dos racons de Catalunya ben diferenciats. En amunt , Bagà, la Cerdanya, les altes munatnyes. I cap abaix la desagradable, l'antipàtica Manresa. Avorrides i monòtones pinedes, pàl.lides de calor. Una zona sense personalitat. Tot plegat molt més vulgar, molt menys idíl.lic

Aquest juny ha plogut amb ganes i les temperatures han estat baixes. Ha estat un inici de juny meravellós. No hem patit gens ni mica la calor i ha fet el clima perfecte perquè sortin rossinyols. Els vint-i-dos litres que van caure divendres al vespre van ser les gotes que van fer vessar el vas i un va marxar cap al bosc amb la certessa de que trobaria bolets.

Vaig arribar al bosc cap a les onze. Aquí a Aiguafreda no cal patir gaire perquè són molt pocs els que surten a buscar-ne. Només hi va la gent del poble, no es veuen mai forasters, tot i tenir-hi unes obagues relativament bones. Home els boscos de per aquí no són tan esplèndids com els de Viladrau, però no ens podem queixar. A més, com ja he dit, la competència és gairebé inexistent i el més normal és que trepitgis boscos completament verges que ningú no ha potinejat. Les florides són exclusives per a qui té les ganes d'arribar als racons on surten. Els bolets ,però, no eren més que l'excusa per a fer una bona caminada, perquè ja se sap que quan un té l'esperit cansat -ditxosos estudis- no hi ha res millor que castigar-se físicament per a retrobar una certa pau interior, un cert repòs de l'esperit. Així que, amb la voluntad de cansar-me, vaig començar a pujar per aquells penjats d'alzines, molt costeruts, brutíssims. L'ascenció era penosa, duia unes sabates amb les soles llises i cada dos per tres relliscava. A més feia fresqueta i la sensació de mullar-te cada vegada que apartaves una mata era més aviat desagradable. Totes les mates del bosc,els brucs, els boixos, les alzines estaven carregades d'aigua així que amb poca estona ja anava xop de cap a peus. Ja em podeu imaginar, moll com un ànec, ascendint per aquells bruts, agafant-me als troncs humits de les alzines, enbrutant-me les mans i fent malabarismes perquè no caiguessin els bolets del cistell quan relliscava. S'anaven trobant rossinyols amb una certa regularitat i totes les contrarietats, tots els esforços es veien recompensats . Portava el cistell gairebé ple quan vaig arribar a un racó on, com es sol dir, el terra era groc de rossinyols. Bé, potser el terme, molt usat entre boletaires sigui un pèl exgerat. Literalment el terra no era groc de rossinyols, però n'hi havia moltíssims. Era trobar un erol, aixecar la vista i veure'n un parell més. Anar a un d'aquests dos erols nous, aixecar la vista i tornar a veure'n un parell més, i així durant estona. Erols formossos, de bolets grans, més taronges que grocs, preciosos. A vintenes i trentenes. Sobre l'alzinar van anar quedant muntanyetes de rossinyols que anava possant al jersei quan tornava a buscar el cistell que servia com a punt de referència. En aquells trosset n'hi vaig trobar, segurament, uns dos-cents rossinyols. Sort que duia una bossa, per si les mosques. Així que amb el cistell i la bossa plens vaig haver de desistir de fer la gran caminada que tenia programada. No obstant no va importar-me gens ni mica. Vaig tornar cap al cotxe més content que unes pasqües, carregat de rossinyols i amb l'esperit assedegat, que al cap i a la fi, és una de les màximes aspiracions que un té quan va a passejar pel bosc, ja sigui amb el cistell o amb l'escopeta.