Mostres de la Ika (gos del Jaume) a les guatlles que van sobra-me.

29-7-2010. Tercer dia de mitja veda


La caça, la que sigui, sempre sorpren. Dissabte vaig anar a mirar el pas i van passar una quantitat de tudons considerable. Vaig anar apuntant l'hora i els tudons que anaven passant i aquests van ser els resultats:
A les 7:19, 2; 7:23, 1; 7:24, 3; 7:26, 1; 7:33, 1; 7:34, 3; 7:36, 6; 7:43, 3; 7:45, 4; 7:48, 8; 7:50, 4; 7:57, 1; 7:58, 1.
O sigui que de set a vuit van passar prop de la parada 38 tudons. Potser no tots a tret però sí la majoria. Vaja que ja em fregava les mans pensant que per fi ensopegaria un dia bo de veritat. Però mira com són les coses que al matí següent van ser les 7:19 i res, les 7:23 i res, les 7:40 i res de res de res. Tot semblava exactament igual, el mateix clima, el mateix lloc, la mateixa hora però per raons que no encerto a endevinar els tudons no van passar.

En Pep reia quan li ensenyava el mòbil on havia apuntat les hores en que passaven els tudons i acceptava les meves queixes amb molta displicència. Ell és un caçador peculiar, exclusivament becader i no el satisfà ni practica cap altre tipus de cacera.Tan és així que ha regalat totes les armes que tenia. Només té l'escopeta becadera i una escopeteta de 12mm que van regalar-li quan va fer la primera comunió. No vol sentir parlar de caçar tudons a la mitja veda però sent una certa atracció per les tórtores i al dir-li que se'n veia alguna es va animar a venir. El pas, tot i el que es va veure el dia abans, va ser molt fluix. Ell va fer caure tres tórtores amb tres trets i a mi van passar-me vuit o nou tudons i en vaig fer caure tres. Això si, tan ell com jo vam perdre una peça, sense que la Nuca, que no sé perquè estava molt espessa, fós capaç de trobar-les.

I una altra cosa que em va sorpendre va ser la relativa abundància de tords. Una relativa abundància que es confirma cada vegada que passeges per alguna obaga de pi roig, on no és gens estrany sentir els seus crits d'alerta i veure'ls remenar entre les branques dels pins, fugint amb cautela dels passos indiscrets del caminant.

A l'estiu vaig comprar un cadell de bretó al criador de Can Tassis. Es diu Bruna i tot just té quatre mesos. A mi em donava la sensació de que el gos ja em demanava alguna cosa més que els volts que fem a diari amb la Nuca. Necessitava fer un pas més. A falta de caça autòctona la caça de granja és una bona opció. Abans per engegar unes guatlles als gossos sempre anava al vedat intensiu de Can Guatlla, que em quedava bastant a la vora. A més tenia una bona relació amb el Josep, el guarda, i em deixava total llibertat de moviments . Però per desgràcia uns potentats van comprar la finca i ja no s'hi pot anar. Ara ho tinc molt més complicat i per anar a engegar unes guatlles als gossos s'han de fer molts quilòmetres. He anat fins al Faisà d'Or, a Vilopriu, prop de l'Escala. Són una burrada de quilòmetres però el bestiar vola bé i el terreny m'agrada força.

M'hi ha acompanyat en J, amb una escopeteta que té de 12mm. Cada dia, quan anava a donar-li menjar al gos o quan marxàvem a fer un vol tirava una piula i el gos ja no en feia cap cas, al contrari, fins i tot es posava contenta perquè ja sabia que després del "tret" venia alguna cosa bona, però tot i així he preferit començar amb uns cartutxets petits. Li ha costat trobar la primera guatlla però un cop trobada la veritat és que tot ha anat com una bassa d'oli i li he vist algun detall que em fa pensar que caçarà la mar de bé. Em quedo amb dos imatges. Amb el gos ventant les guatlles de lluny amb el cap ben alt i, el nervi, la mala llet que ha demostrat rebuscant una guatlla que ha aixecat i a la que en J no ha tirat per por de tocar al gos. L'ha tornat a trobar, la parat molt bé i en J l'ha fet caure. A l'hora de portar-les li agrada fer-se l'interessant però no crec que tingui cap problema. Li hem mort quatre o cinc guatlles i tot hi que me'n quedaven unes quantes he vist que havia anat tot tan bé que el millor que podíem fer era deixar-ho estar. I això és el que hem fet. A mig matí ja érem a casa altra vegada. Content com un gínjol he estat tota la tarda rememorant les imatges del gos parant i imaginant a on i com pararà la seva primera becada. La boira lliscant espessa i misteriosa entre els pins, l'olor de la terra mullada i la tardor insinuant-se en l'ambient ajudaven a somiar.

Al juny, en una revifalla d'aquest bloc, vaig fer un escrit queixant-me de la incompetència de l'administració. Però bé, no fa falta dir res més perquè se sol dir que una imatge val més que mil paraules. A veure si algú és capaç d'entendre-ho?





Fixeu-vos bé, si us plau,en la foto dels cartells. Un pot tolerar les prohibicions surrealistes, un pot tolerar que es dilapidin els diners de tots en estudis absolutament inútils, però el que un no pot tolerar de cap de les maneres, el que realment fa bullir la sang és que encara et vulguin fer combregar amb rodes de molí i que mitjançant cartellets per a nens de parvulari et donin ordres i recomenacions. Llegiu per favor el que posa en el caretellet de baix, el de color blau cel amb un riu dibuixat i uns arbrets molt macos.
Després de llegir això, si un no s'estimés la riera del seu poble el primer que faria és abocar-hi totes les deixalles que es generessin a casa. Si això fós un país realment civilitzat hauríem d'esmolar les guillotines cada dos dies, perquè realment s'haurien de tallar molts caps. I no és cap metàfora.

22-7-2010. Segon dia de mitja veda.

Cansat de les aglomeracions, de les males arts, dels trets alts de caçadors maldestres vaig decidir buscar un lloc tranquil per al diumenge.En una racó poc concorregut del vedat vaig trobar un pas que em va fer el pes amb l'únic inconvenient de ser relativament proper al Sardà, una d'aquestes imponents masies d'Osona. Precisament va ser en aquesta casa on hi va néixer Ildefons Sardà, l'arquitecte que a principis de segle XX va dissenyar l'eixample de Barcelona.

Tot i que respectava la distància de sguretat exigida per la llei s'ha de ser conscient que els trets poden molestar i no costa res anar a parlar amb els propietaris de la casa i preguntar amb educació si tenen algun inconvenient . Poden passar dues coses. O que els propietaris siguin gent raonable o que ensopeguis amb gent amb de ment obtusa i d'esperit inquisidor. Per sort els amos dels Sardà són dels primers. Bé, l'adjectiu de gent raonable queda curt,els amos del Sardà són gent encantadora. A l'era de la casa em va rebre la mestressa, una dona entrada en anys, de les d'abans, prima, morena i amb els cabells curts, vestida amb un devantal a quadres roses i blaus que amb una afabilitat que enamorava em va dir:

- Ja t'hi pots posar ja, no hi ha pas cap problema.-

Així que de bon matí vaig apostar-me a la parada amb la tranquil.litat de tenir el vist-i-plau dels propietaris i amagat entre unes vales de palla vaig anar esperant l'arribada dels tudons volant pausadament en direcció als camps on mengen. Van passar tudons però menys dels que havia vist passar el dia abans però vaig anar aprofitant les oportunitats que es presentaven i vaig acabar fent una bona cacera, penjant al sarró tres tudons i quatre tórtores utilitzant disset cartutxos. Realment van ser les tórtores les que van animar la cacera. La tórtora autèntica -no pas aquestes tórtorotes grises i invasoress, d'estómac agraït i origen heretge que habiten urbanitzacions, parcs i granges - és una peça molt escassa en aquests verals, ocasional. Però aquest any han sembrat un camp de mill i sembla que s'hi han afeccionat. Ja sigui pel fet que en la meva vida de caçador n'he caçat més aviat poquetes, ja sigui pel color del seu plomatge, ja sigui pel seu vol erràtic desperta en mi una atracció especial, una certa fascinació i és una de les meves peces predilectes. Una predilecció que també transcendeix a l'hora de guisar-les. De carn vermellosa, rostidetes amb vi ranci, deixant-les rosadetes, són una meravella.

15-7-2010. Primer dia de mitja veda


Dissabte va canviar el temps i van haver-hi tempestes cap al nord d'Osona i el Ripollès. Per aquí baix no hi va ploure però si que va notar-se el canvi. El dia va llevar-se frescot, bufava vent del nord i el cel va quedar cobert. Sol passar que si el dia neix ennuvolat i fresc o hi ha hagut tempesta el dia abans la cacera de tudons no sol resultar. No sé el perquè però els tudons solen ser ganduls a l'hora de llevar-se i solen passar volant a considerable altura. Crec que aquest clima frescot, persistent durant tot el matí, ha estat, en part, el culpable de que la cacera hagi esdevingut un fracàs per a mi, per al Jaume i per a tothom. L'altre part de culpa l'han tingut alguns caçadors, que en comptes d'esperar-se, han començat a tirar a distàncies exagerades, fora de tret. I és clar con que el bestiar s'hi juga la vida i no és tonto ha vist que cap a baix als camps venien maldades i han pujat encara més a munt, i sobrevolant-nos altíssims, tamany d'orenetes, s'han passat tot el matí. Segurament si hagués acabat sortint el sol i fent calor, i alguns caçadors s'haguessin abstingut de tirar quan no tocava, els tudons - se'n veien forces- ,s'haurien acabat cansant i haurien passat en bones condicions. Però ni va fer calor ni alguns caçadors van saber comportar-se.
Total, que es va cremar molta pólvora per acabar cobrant molt poca carn. Jo, que tenia molt bona perspectiva i veia com tiraven a la majoria de tudons no vaig veure que ningú en fés caure cap. Tan sols els "Pacheco" que són quatre i ceben els tudons en van despenjar alguns, però tampoc gaires. El Jaume i jo només en vam fer caure un, tirant entre els dos, una quinzena de trets.
I un parell d'anècdotes per acabar. La llebre que s'em va aixecar dels peus quan caçàvem un bosquet per veure si s'aixecava cap tudó i els dos trets que es van sentir quan encara era negre nit. La llebre era ben ajaguda entre les petges que les vaques han anat fent en una menajdora que tenen al bosc i no va alçar-se fins que gairebé vaig trepitjar-la. Sense fer-nos mala sang, i després d'apuntar-la durant estona la vam deixar marxar carretera amunt. I pel que fa als trets nocturns, doncs home, o s'ha de ser molt jove i tenir molta afició o s'ha de ser bastant gana i bastant salvatge, però sigui com sigui, amb la de caçadors que hi havia avui pel bosc, almenys s'ha de reconèixer que se'ls ha de tenir molt ben posats per anar empaïtant senglars o llebres a aquelles hores.