jueves, 1 de octubre de 2009

Feia temps que no veia un bosc tan viu, tan animat com el d'avui. Hi havia en abundància tota classe de bolets. Pimpinelles, muscàries, bolets de tinta, pebrassos, peus de rata, amanites d'aquelles marrons amb puntets blancs i un ampli ventall de bolets desconeguts. En un raconet d'una carena de la fageda les muscàries i les pimpinelles sortien de forma extraordinària. Un aixecava la vista i la perdia enllà, entre els arbres, i cada poc ja veia multituds de barrets blancs o vermells, que s'alçaven entre les fulles del terra. N'hi havia centenars. De muscàries n'hi havia erols de més de cinquanta i les pimpinelles s'alçaven altíssimes. N'he trobat una que feia, sense dubte, més de mig metre . Semblava un bolet d'una fageda de Rumania, on tot, començant pels faigs i acabant pels bolets, és més gran. Evidentment, entre tant bolet, també hi havia ceps en abundància. Ceps grans, ferrenys, de closca fosca i dura, d'esponja blanca i peu gruixut. He ensopegat lo bo de la florada, aquell punt on els ceps han crescut tot el que poden donar de si, però sense que s'estovi el cap ni l'esponja verdegi.

Però no tot han estat alegries. Moltes vegades agafo el cistell gros, o el petit i una bossa per si les mosques. Avui, no sé perquè només m'he endut el cistell petit. He fet exercicis de malabarisme per fer cabre el major nombre de ceps possibles però al final el cistell no ha donat més de si. Buscava esperançat alguna bossa que algú hagués tirat per terra o escoltava si sentia els passos d'algú trepitjant les fulles seques. Ha estat en va. No he vist cap classe de deixalla ni he sentit cap altra cosa que el vent entre les branques i els tudons que s'aixecaven dels arbres. Així que he marxat a casa amb els ceps trobats i deixant-ne forces al bosc. El cistell, pesat a casa ha donat cinc esplendorosos quilos de ceps blanquets preciosos. Realment no en necessitava cap més. Són més que suficients. Això,però, es pensa ara en fred però quan un se'ls va trobant al bosc ja no ho veu tan clar.

Acaben de marxar pel cantó de Seva les últimes esperances dels pobres boletaires de l'erm aiguafredenc. Hem sentit durant estona els trons ben a la vora, hem creuat els dits mirant el cel ennuvolat però no ha caigut una gota. Ara ja no trona, els núvols es desfan i ha sortit el sol. Els meteoròlegs diuen que passades aquestes pluges venen calors d'estiu així que els pobres boletaires d'Aiguafreda, no podem fer altra cosa, a dia d'avui, que renegar.



(Si us hi fixeu aquest no és el
cistell que duia mentre
buscava bolets. El que por-
tava és més petit així que us
podeu fer a la idea de com a-
nava de ple.)