Aquest any els habitants d'Aiguafreda hem vist amb perplexitat com l'Administració, amb una certa clandestinitat, ha posat cartells de "Refugi de pesca" a les rieres del termanal. A la d'Avencó i a la de Martinet. És una cosa que costa d'entendre. La riera d'Avencó sol assecar-se si l'any no és molt plujós per culpa dels pantans i la de Martinet s'asseca sempre. Aquests cartells són una espècie de burla a la intel.ligència mitja. És com allò de trobar-se un cartell de "reserva genètica de truites", en una riera sense una gota d'aigua, esquerdada per la sequera, cosa que no pocs pescadors hauran vist. Aquesta és, lamentablement, la seva forma d'actuar. Ells proteigeixen el medi, fomenten la fauna, possant cartells prohibicionistes. Fet això ja s'en renten les mans, no hi ha cap altra tipus de gestió. És una prohibició a seques. La cosa deu anar més o menys així. Encarreguen estudis caríssims a gent tirant a incompetent, jovenets enxufats que han cursat la carrera de biologia i que per això es pensen que saben alguna cosa i sense dir res, sense parlar amb la gent que viu a prop dels rius, que en saben les problemàtiques, el que hi ha o deixa d'haver-hi, decideixen possar els seus ridículs cartellets. La gent del poble, especialment la gent d'una certa edat que havia fet bones pesqueres de barbs a l'Avencó i havia collit amb el llum de carburu moltes galledes de crancs, que saben que la fauna de la riera va extingir-se fa una colla d'anys, sense saber-ne les raons, s'emprenya. Bé, més que emprenyar-se, renega de la incompetència de la nostra administració, una incompetència manifesta en tots els àmbits en què actúa però especialment manifesta en els temes relatius a la natura. Però no és estrany que passi això si qui té la potestat per a decidir sobre aquestes coses és gent de caire urbà, gent de despatx, que de les coses del bosc no en sap res de res . I així anem fent i anem tirant, mirant amb impotència com de tant en tant es treuen de la màniga alguna nova prohibició, molts cops sense un fonament clar. Això és el que ha succeït amb la caça de la perdiu xerra al Pirineu català. D'un dia per l'altre, sense parlar amb els caçadors ni amb la gent de la zona on habiten, n'han prohibit la cacera. Fa poc van fer un reportatge en el programa de Medi Ambient de TV3, on sortien uns caçadors d'una zona de la Cerdanya que estaven fent una tasca encomiable per afavorir l'hàbitat de la xerra. Netejaven el bosc, sembraven camps de blat on feia anys que no s'hi sembrava, construien voladers i repoblaven amb perdius que reunien totes les garanties genètiques i sanitàries. I evidentment la xerra, tot i ser caçada, anava a més, agraïa les atencions dels caçadors . Ara tot això ha quedat a mig camí i ens trobem amb un altre tipus de gestió, consistent en la simple prohibició. Ara no es caçarà la perdiu, però els camps no es sembraran, les pastures tornaren a embrutar-se afavorint la proliferació dels porcs senglars-depredador número u- i les gàbies abandonades s'ompliran de males herbes. I la perdiu xerra, la reina de les munatyes, tot i no ser caçada, anirà indefectiblament a menys. Això, que és molt senzill d'entendre, hi ha gent que no ho entendrà mai de la vida. Tot plegat és força llastimós.

I així és com els caçadors veurem com ens roben la nostra afició, vocació diria jo, d'una forma mesquina i sibilina. No serà per una prohibició radical, d'un dia per l'altre, que pugui provocar la indignació generalitzada de molta gent. Serà l'eliminació paulatina de petits grups introduïnt any rere any noves prohibicions. I és que avui en dia els caçadors molestem. Som mal vistos en aquesta nova societat urbana, aterridora, unipersonal, en aquesta espècie de món feliç huxleyà en què vivim. Un ser independent, somiador i llibertí com és el caçador no hi té cabuda, massa complicat d'ensinistrar. I potser pijo fora de test, potser no entren aquí aquestes qüestions un pèl filosòfiques però seria oportú preguntar-se allò de que va ser primer, si l'ou o la gallina. És a dir, es va introduïr fa temps voluntàriament en l'ideari únic el germen anticaça i antitaurí o aquest odi visceral que tenen els nous astronautes del carrer vers la cacera ha estat simplement fruït de la casualitat? Espero que entengueu el que vull dir i no penseu que ja no toco quarts ni hores. En qualsevol cas aquí ho deixo escrit. La cacera està arribant al final. Tant de bo m'equivoqui...

Que diferent va ser la jornada del diumenge. Jornada campestre però sense caminades ni esforços. El Nacho i jo vam pujar a Berga a buscar el Benet i vam marxar cap als Pirineus a buscar xicoies. 11,05 euros val el peatge del Túnel del Cadí. Sort que els de Berga no paguen. Les xicoies són unes herbes que creixen a les pastures muntanyenques i podríem dir que són com unes escaroles salvatges, de sabor semblant, encara que molt més petites que les escaroles de l'hort. Trobar-les no té cap mèrit perquè surten a tot arreu i amb abundància. Em va dir el Benet que la seva recol.lecció estava prohibida. Suposo que ho deuen haver prohibit perquè molta gent les deuria collir per a vendre-les als restaurants però a mi no m'hauria importat que haguessin vingut els forestals a multar-nos perquè li hauria estripat la multa als morros. Amb els temes del caçar un s'ha tornat un acollonit perquè sap el que si juga, ara, això no vol dir que a un li hagin marxat del cos els seus sentiments iconoclastes i anarquistes, però uns sentiments purs, individualistes, no contaminats per la política. Perquè ens entenguem, jo no porto samarretes negres amb el signe vermell de l'anarquia, ni cremo containers, ni formo part de cap assossiació amb les idees predeterminades, dogmàtiques.

La Cerdanya estava preciosa. I quan no ho està? Quin racó de món més meravellós, quins territoris de caça tan extraordinaris! Quines muntanyes pelades per a les perdius, quins planells per a les guatlles! Quina delícia caçar-hi! La idea era pujar a fins a Meranges però vam haver de desistir. De l'estació de Guils en amunt era tot blanc de neu i feia un fred i un vent que pelava. A les deu del matí, abans d'arribar on era la neu estàvem a dos graus positius. Vaja, gairebé com si fos hivern. Així que vam haver de marxar cap al cantó de la Collada que no estava nevada, encara que per allà dalt també bufava el vent i el fred era ben viu. Vam colllir xicoies, vam anar a fer un vol, a fer una cervesseta i a l'hora de dinar vam entaular-nos en un d'aquells prats, en un sol i sombra d'una pineda esclarissada, vora un torrentet d'aigua freda i cristal.lina, i tot xerrant de les nostres coses vam menjar-nos les xicoies amanides i tot un reguitzell de coses que va portar en Benet. Aquest en Benet és un mestre per aquestes coses.

Havent dinat ja marxàvem cap avall. Berga és la frontera entre dos racons de Catalunya ben diferenciats. En amunt , Bagà, la Cerdanya, les altes munatnyes. I cap abaix la desagradable, l'antipàtica Manresa. Avorrides i monòtones pinedes, pàl.lides de calor. Una zona sense personalitat. Tot plegat molt més vulgar, molt menys idíl.lic

Aquest juny ha plogut amb ganes i les temperatures han estat baixes. Ha estat un inici de juny meravellós. No hem patit gens ni mica la calor i ha fet el clima perfecte perquè sortin rossinyols. Els vint-i-dos litres que van caure divendres al vespre van ser les gotes que van fer vessar el vas i un va marxar cap al bosc amb la certessa de que trobaria bolets.

Vaig arribar al bosc cap a les onze. Aquí a Aiguafreda no cal patir gaire perquè són molt pocs els que surten a buscar-ne. Només hi va la gent del poble, no es veuen mai forasters, tot i tenir-hi unes obagues relativament bones. Home els boscos de per aquí no són tan esplèndids com els de Viladrau, però no ens podem queixar. A més, com ja he dit, la competència és gairebé inexistent i el més normal és que trepitgis boscos completament verges que ningú no ha potinejat. Les florides són exclusives per a qui té les ganes d'arribar als racons on surten. Els bolets ,però, no eren més que l'excusa per a fer una bona caminada, perquè ja se sap que quan un té l'esperit cansat -ditxosos estudis- no hi ha res millor que castigar-se físicament per a retrobar una certa pau interior, un cert repòs de l'esperit. Així que, amb la voluntad de cansar-me, vaig començar a pujar per aquells penjats d'alzines, molt costeruts, brutíssims. L'ascenció era penosa, duia unes sabates amb les soles llises i cada dos per tres relliscava. A més feia fresqueta i la sensació de mullar-te cada vegada que apartaves una mata era més aviat desagradable. Totes les mates del bosc,els brucs, els boixos, les alzines estaven carregades d'aigua així que amb poca estona ja anava xop de cap a peus. Ja em podeu imaginar, moll com un ànec, ascendint per aquells bruts, agafant-me als troncs humits de les alzines, enbrutant-me les mans i fent malabarismes perquè no caiguessin els bolets del cistell quan relliscava. S'anaven trobant rossinyols amb una certa regularitat i totes les contrarietats, tots els esforços es veien recompensats . Portava el cistell gairebé ple quan vaig arribar a un racó on, com es sol dir, el terra era groc de rossinyols. Bé, potser el terme, molt usat entre boletaires sigui un pèl exgerat. Literalment el terra no era groc de rossinyols, però n'hi havia moltíssims. Era trobar un erol, aixecar la vista i veure'n un parell més. Anar a un d'aquests dos erols nous, aixecar la vista i tornar a veure'n un parell més, i així durant estona. Erols formossos, de bolets grans, més taronges que grocs, preciosos. A vintenes i trentenes. Sobre l'alzinar van anar quedant muntanyetes de rossinyols que anava possant al jersei quan tornava a buscar el cistell que servia com a punt de referència. En aquells trosset n'hi vaig trobar, segurament, uns dos-cents rossinyols. Sort que duia una bossa, per si les mosques. Així que amb el cistell i la bossa plens vaig haver de desistir de fer la gran caminada que tenia programada. No obstant no va importar-me gens ni mica. Vaig tornar cap al cotxe més content que unes pasqües, carregat de rossinyols i amb l'esperit assedegat, que al cap i a la fi, és una de les màximes aspiracions que un té quan va a passejar pel bosc, ja sigui amb el cistell o amb l'escopeta.