Dissabte vaig anar a caçar per l'Empordà, al vedat de Torroella de Montgrí, que comprèn els municipis de Cinc-claus, l'Escala, Torroella, Bellcaire, Sobrestany, Ullà i l'Estartit. Zona turística per excel.lència, que tot i ser fortament urbanitzada té una riquessa faunística, especialment ornitològica, excepcional. Les muntanyes cremades del Montgrí, que s'alcen majestuoses sobre els plans, són riquíssimes en perdius. I les planes, terres fèrtils, de cultius de regadiu de tota mena també amaguen una enorme varietat d'espècies cinegètiques. Al vedat de Torroella un caçador pot, poc o molt, caçar de tot. I no parlo per parlar. Tant és així, que fins i tot les daines , espècie considerada al.lòctona, ha esdevingut espècie lliurement caçable.

Però per a mi, el major atractiu són les espècies aquàtiques i limícoles. Avui en dia trobar un vedat assequible on es pugui practicar amb una certa llibertad aquestes modalitats de caça és una cosa valorable. Els ànecs cada any són més abundants -4000 censats aquest any- i les aus limícoles -becadells i fredelugues, principalment- són peces que no fallen i que cada any visiten les zones inundades i s'hi deixen caure amb una certa prodigalitat. Ara bé la cacera de becadells, en aquests arrossars plans i nets on el caçador no pot passar desapercebut de cap de les maneres, sol ser força complicada. La gran majoria de vegades els becadells s'aixequen a distàncies desconsiderades, exageradament fora de tret. Però dissabte bufava una forta o molt forta tramuntana que va convertir-se en un aliat del caçador. Els experts diuen que els caçadors han d'entrar a la zona de cacera amb el vent a l'esquena. Diuen que el becadell sempre vola cara al vent i la presència del caçador caminant en la direcció de fugida de l'ocell l'incomode i fa que aguantin molt més a l'hora de volar. Jo dono fe de que això és ben veritat. No tots, però la majoria de becadells, quan caminava amb el vent a les esquenes, aguntaven força i sortien a distàncies propícies, sempre cara al vent. Per contra quan marxava amb el vent de cara s'aixecaven llunyans i no podia tirar. Era gairebé una cosa matemàtica. Costa d'entendre que aquest ocell sigui tan obstinat en el seu comportament. Si haguessin sortit a favor de vent fer-los caure hauria esdevingut una cosa gairebé impossible. En aquest sentit el seu instint de supervivència falla.

Quan el sol perdia força i començava a decantar-se, quan el vent encalmava una mica i l'aigua de l'arròs envermellia va arribar un caçador a fer un passeig amb el seu gos. Vaig preguntar-li si li importava que l'acompanyés, perquè em feia gràcia veure com caçava el gos. El gos era jove i encara no tenia gaire experiència però va ser suficient per a veure que és possible que el becadell aguanti la mostra del gos. També em va servir per veure que caçar becadells és relativament semblant a caçar les guatlles. El gos toca el rastre i segueix el peó de l'ocell movent eufòricament la cua. La única diferència és que el becadell és més propens a alçar-se. És preferible un gos reposat, que no tingui gaires presses i a poder ser que pari de lluny, que no possi pressió a l'ocell. També és preferible que el gos sigui més aviat gran, ja que caminar per l'arrossar, per a un gos petit, és força complicat.

Vaig sentir una certa enveja cap aquell home. Jo m'havia passat tot el sant dia arròs amunt i arròs avall intentant fer una bona penjada d'ocells. Ell, simplement va anar a fer un passeig agradable amb el seu gos. Crec que aquesta hauria de ser la màxima aspiració de qualsevol caçador.

Quan ja pujava cap al cotxe per a marxar cap a casa van venir les complicacions. La porta del cotxe no es tancava i havia perdut els diners que portava i no tenia gasolina suficient per arribar a casa. Vaig fer un nus amb un jersei per aguantar la porta i vaig marxar a Cassà de la Selva a veure en Pep perquè em deixés diners. Vam escoltar junts els últims cinc minuts de la final de la copa intercontinental. Com sempre passa el Barça va marcar en els últims dos minuts, va forçar la prórroga i va acabar guanyant. Per sort el final del partit em va agafar conduïnt per la carretera i no vaig sentir cap crit, cap petard ni cap bossina. Per mi va ser com si no hagués passat. Literalment reventat vaig arribar al sopar de Nadal amb els amics del tennis.