jueves, 27 de agosto de 2009

Corriol

Parlar de Corriol no és parlar només dels bosocs becaders on l'afortunat Puget caçava. Parlar de Corriol és parlar d'una de les més il.lustres masies de la comarca d'Osona, de la saga dels Puget, de Pla i de la més alta burgesia catalana . Seria absurd que jo vulgués explicar qui eren els Puget i els seus amics. Pla ja va retratar-los inmillorablement en les obres "Un Senyor de Barcelona" i "Un senyor de Terra del Foc". També en el llibre de Pla, "De l'Empordanet a Andorra" es parla del Collsacabra, de Corriol i dels Puget. I segurament en algun altre llibre deu parlar-ne, però no ho sé pas. Segarra també era amic i comensal habitual dels fantàstics sopars que feien amb les becades que caçava el Puget becader. I és ben segur que un bon regu itzell d'artistes i personatges il.lustres van petjar aquesta sòbria i vetusta masia del Collsacabra. Masia senyorial que sense perdre en cap moment la rusticitat i sobrietat de les masies catalanes té un deix de casona basca i una engruneta de modernisme. És ben normal doncs, que un, molt tocat per la cacera i una mica per la literatura miri aquesta casa amb respecte i admiració i pensi que en aquelles estàncies, de ben segur, enormes, va passar-hi gent realment important per la història de la nostra autèntica Catalunya.

Avui he anat d'excursió per allà. En principi volia mirar a veure si trobava algun ou de reig però aviat he desistit i he dedicat l'estona a passejar. El terreny és planer, deliciós, aparentment molt bo per les becades.Vora la casa hi predominen els boscos de pi roig. Són boscos atapeïts d'arbres vells que s'enfilen cap al cel, lluitant un contra els altres per veure qui arriba més amunt. Els troncs ascendeixen ben nus de brancatge fins al capdemunt i a dalt, a les altes copes i floreixen les agulletes verdes, que agermanades unes amb altres esmoreteixen el sol i enfosqueixen el bosc. Com a bon bosc vell, el terra és força net i entre la pinassa hi creix un bri d'herba finíssim. La falguera és arreu, exhuberant, com una catifa verda interminable. Són falgueres altes, amb els palmells oberts, ben amples. Exagerant podem dir que en els racons més ombrívols algunes assoleixen dimensions selvàtiques. Algun bosquet aïllat de bedolls trenca la monotonia de la vella pineda, i, a la tardor, gotejants ,penjades entre bardisses i falgueres i escampades per un terra près per les arrels dels arbres de tronc blanc, les seves fulles rodones,petites i vermelloses aniran caient amb un ritme cadenciós i melancòlic. Aquests boscos són tallats per un ample tallafocs on hi creix l'herba més glauca i gerda que jo mai hagi vist. Qué diferents, Déu meu!, aquest tallafocs dels tallafocs del Montseny de casa meva, normalment plens de bardisses desbocades .Després, si segueixes caminant cap amunt, amb lleugeríssim ascens, el bosc canvia. Ja trobes vessants de roures i boixos, més esquerpes i trencades, i més enllà, ubèrrimes fagedes amagades que devallen silencioses cap als sots. Enmig de tanta boscúria, un esquitx de masies i tendres pastures on les vaques, blanques i marrons, pasturen. Les esquelles sonen parsimonioses. Pel cel volen tudons i a cada pas les merles s'aixequen dels marges dels prats. A dins del bosc una munió de gaigs criden estridents i rovellats. Un sol corb escup, desde les altures, un crit de soledat muntanyenca.

Arribo al cotxe. Absent, deixo caure el meu pes en el seient i sense fer res, agafat al volant, m'hi estic una estona. Estic trist. Durant quilòmetres, amb una asfixiant persistència, he anat veient plaques de prohibit caçar. A tort i a dret hi ha cartells indicatius de rutes marcades . Hi ha un càmping i a Rupit un parking en el que s'ha de pagar. La Cataunya dels Puget, dels Casals de Tavertet ,dels Vilademunts, dels Albons és morta. El Collsacabra, terra feréstega, rau domesticada. Engego l'auto i poso la ràdio. Un estúpid parla amb transcendentalisme de política. El cotxe marxa i enfila la carretera asfaltada. La paret de cara nord de Corriol, ennegrida per la humitat i pel pas inexorble del temps sembla que plori i les llàgrimes no li vulguin sortir. És l'última imatge que en tinc.

"El Senyor Puget ha atiat el foc i després ha près seient en la seva butaca d'orella. En el menjador hi ha una semiobscuritat tocada per la resplandor de la llar. Les fustes, els coures, les bacines d'església - Puget ha estat col.leccionista d'esquelles i de bacines- , els cristalls, relluen somortament. Darrera la butaca de don Rafel, l'empunyadura del sabre de Savalls llança una petita lluïssor. Puget posa el colze sobre el braç de la butaca, acosta la galta al palmell de la mà, deixa caure una mica el cos i els seus ull es tanquen lentament".

5 comentarios:

Àlex Figueras dijo...

Un text magnífic.

ramon figueras dijo...

Encara que se'm malinterpertrés m'encanten, també aquests comentaris de felicitació, i més quan un, per fer aquest collons de text, s'hi ha passat forces estonetes!
Merci!

ramon figueras dijo...

Hi ha hagut modificacions al final.Torna-ho a mirar!

Anónimo dijo...

Només un corb? sembla mentida...(jaja ho dic per els de l'altre dia).

Ja t'hi devies trobar, allà mateix, 50 anys enrera, amb una plana...quant encara no existien les plaques de prohibit caçar, bé de fet si que existien però eren transparents, per ordre expressa de Rafel Pujet, que potser encara feia més por que t'atrapés ell caçant becades que ara els forestals, no ho ser.

Sergi

ramon figueras dijo...

Realment tens raó, segurament s'exercia un caciquisme infumable. Però en qualsevol cas potser a Corriol i a aquella finca d'olot no s'hi podia caçar però tot lo altre era lliure. Sense dubte ens ho passaríem molt millor fa 50 anys que no pas ara, pots estar-ne seguríssim!!!!