Aquest any he obert la temporada a Centelles que pel que fa a caça petita autòctona és infinitament millor que Aiguafreda. No és que sigui una meravella de vedat però hi ha alguna ramada bastant maca de perdiu autòctona. Jo gairebé mai he caçat perdiu salvatge. Només a la Calma quan es podia i també a Tresjuncos i Hontanaya, dos poblets de la província de Conca, riquíssims en caça menor. Però allà les caçaven fent ganxets i a mi, la veritat sigui dita, és un tipus de cacera que mai em va acabar de convèncer.
Aquí a Centelles, com a la Calma anys enrere, l'he pogut caçar com Déu mana, amb el gos per davant perseguint la ramada. Ara, caçar perdius a Centelles tampoc és el mateix que caçar-les a la Calma. No és el mateix caçar perdiu de muntanya, trepitjant dolcíssims pasturims coberts de brucs i falgueres on no cal córrer i on el gos juga un paper determinant , que caçar-les en aquests camps de la plana de Vic on les perdius peonen davant teu un centenar de metres i on unes bones cames segurament faran més feina que un bon gos. I encara més quan aquests camps de la plana de Vic estan inundats i flonjos per la persistent pluja que va anar caient durant la nit. Cada pas suposava un esforç considerable i quan aquests passos s'han d'encadenar durant uns dos-cents metres a pas lleuger perquè veus com les perdius van peonant per davant teu i els hi vols tallar la retirada, pots arribar-ho a passar molt malament. Jo personalment, esportista retirat, fumador i amb un lleuger sobrepès les vaig passar canutes. Va haver-hi un moment que fins i tot se'm va ennuvolar la vista i va faltar molt poc perquè em deixés caure sobre el fang. Encara no sé com vaig aconseguir arribar i sorpendre a un parell de perdius. Però vaig arribar tan cansat que vaig tirar sense ni tan sols apuntar. Va ser un tret llarg, ple d'impotència, absolutament inútil. Això va ser a la tercera aixecada. La ramada de vuit ja s'havia desfet i vam seguir caçant, sense saber del cert on serien les perdius. En una depressió del terreny, una espècie de rec que separava dos camps, ben net de dins i amb una sola mata la Nuca va possar-se a parar,apuntant a la mata. Una mata raquítica, petitíssima. I d'allà va alçar-se la perdiu, cansada també, i en Pep la va fer caure amb la seva escopeteta de 12mm, quan tot just jo començava a encarar l'arma. En definitiva, va ser una cacera dde perdius ortodoxe, va anar tot com una seda, la Nuca va caçar de fàbula - que arribaria a fer aquesta gosseta en un vedat amb caça de veritat!-, però que voleu que us digui, les sensacions que pot oferir una perdiu són molt discretes comparant-les amb les que et pot oferir una becada. Cap peça de caça pot igualar-ho. És una cosa diferent, simplement incomparable.
Uns sentiments i unes sensacions que ja ha viscut el Pep aquest any. Abans de venir amb mi a empaitar les perdius va pujar a la Seu d'Urgell a la finca d'un amic i va caçar la primera de la temporada. Una becadassa que va pesar 410 grams, uns 410 grams que fan pensar que molt probablement es va quedar a criar ben a la vora d'on la van caçar.