Dissabte vaig anar a caçar per l'Empordà, al vedat de Torroella de Montgrí, que comprèn els municipis de Cinc-claus, l'Escala, Torroella, Bellcaire, Sobrestany, Ullà i l'Estartit. Zona turística per excel.lència, que tot i ser fortament urbanitzada té una riquessa faunística, especialment ornitològica, excepcional. Les muntanyes cremades del Montgrí, que s'alcen majestuoses sobre els plans, són riquíssimes en perdius. I les planes, terres fèrtils, de cultius de regadiu de tota mena també amaguen una enorme varietat d'espècies cinegètiques. Al vedat de Torroella un caçador pot, poc o molt, caçar de tot. I no parlo per parlar. Tant és així, que fins i tot les daines , espècie considerada al.lòctona, ha esdevingut espècie lliurement caçable.

Però per a mi, el major atractiu són les espècies aquàtiques i limícoles. Avui en dia trobar un vedat assequible on es pugui practicar amb una certa llibertad aquestes modalitats de caça és una cosa valorable. Els ànecs cada any són més abundants -4000 censats aquest any- i les aus limícoles -becadells i fredelugues, principalment- són peces que no fallen i que cada any visiten les zones inundades i s'hi deixen caure amb una certa prodigalitat. Ara bé la cacera de becadells, en aquests arrossars plans i nets on el caçador no pot passar desapercebut de cap de les maneres, sol ser força complicada. La gran majoria de vegades els becadells s'aixequen a distàncies desconsiderades, exageradament fora de tret. Però dissabte bufava una forta o molt forta tramuntana que va convertir-se en un aliat del caçador. Els experts diuen que els caçadors han d'entrar a la zona de cacera amb el vent a l'esquena. Diuen que el becadell sempre vola cara al vent i la presència del caçador caminant en la direcció de fugida de l'ocell l'incomode i fa que aguantin molt més a l'hora de volar. Jo dono fe de que això és ben veritat. No tots, però la majoria de becadells, quan caminava amb el vent a les esquenes, aguntaven força i sortien a distàncies propícies, sempre cara al vent. Per contra quan marxava amb el vent de cara s'aixecaven llunyans i no podia tirar. Era gairebé una cosa matemàtica. Costa d'entendre que aquest ocell sigui tan obstinat en el seu comportament. Si haguessin sortit a favor de vent fer-los caure hauria esdevingut una cosa gairebé impossible. En aquest sentit el seu instint de supervivència falla.

Quan el sol perdia força i començava a decantar-se, quan el vent encalmava una mica i l'aigua de l'arròs envermellia va arribar un caçador a fer un passeig amb el seu gos. Vaig preguntar-li si li importava que l'acompanyés, perquè em feia gràcia veure com caçava el gos. El gos era jove i encara no tenia gaire experiència però va ser suficient per a veure que és possible que el becadell aguanti la mostra del gos. També em va servir per veure que caçar becadells és relativament semblant a caçar les guatlles. El gos toca el rastre i segueix el peó de l'ocell movent eufòricament la cua. La única diferència és que el becadell és més propens a alçar-se. És preferible un gos reposat, que no tingui gaires presses i a poder ser que pari de lluny, que no possi pressió a l'ocell. També és preferible que el gos sigui més aviat gran, ja que caminar per l'arrossar, per a un gos petit, és força complicat.

Vaig sentir una certa enveja cap aquell home. Jo m'havia passat tot el sant dia arròs amunt i arròs avall intentant fer una bona penjada d'ocells. Ell, simplement va anar a fer un passeig agradable amb el seu gos. Crec que aquesta hauria de ser la màxima aspiració de qualsevol caçador.

Quan ja pujava cap al cotxe per a marxar cap a casa van venir les complicacions. La porta del cotxe no es tancava i havia perdut els diners que portava i no tenia gasolina suficient per arribar a casa. Vaig fer un nus amb un jersei per aguantar la porta i vaig marxar a Cassà de la Selva a veure en Pep perquè em deixés diners. Vam escoltar junts els últims cinc minuts de la final de la copa intercontinental. Com sempre passa el Barça va marcar en els últims dos minuts, va forçar la prórroga i va acabar guanyant. Per sort el final del partit em va agafar conduïnt per la carretera i no vaig sentir cap crit, cap petard ni cap bossina. Per mi va ser com si no hagués passat. Literalment reventat vaig arribar al sopar de Nadal amb els amics del tennis.

Primer dia de l'any que trobo becades per Aiguafreda i primer dia de l'any que he pogut caçar-les com Déu mana, dedicant-hi hores i fent quilòmetres amb el gos. Al matí he caçat amb la Nuca i a les onze ha vingut el Sergi amb la Mía i la Negrita i hem anat a caçar fins al capvespre. En total n'hem trobat tres. Una que anava sola i una parella. Això de trobar la parella no és gaire freqüent però almenys una vegada cada temporada sol passar. El comportament que ha tingut la parella és digne de comentar. Pel matí, quan les hem trobat amb la Nuca, eren a prop l'una de l'altra però no anaven juntes. Potser estaven distants uns cinquanta o seixanta metres. No he pogut tirar ni a una ni a l'altra. Per la tarda, després de mirar altres racons hem anat a buscar-les, i les hem trobat plegades, una al costat de l'altre. Fins aquí tot relativament normal. Ara el que ja no sé si és gaire normal -potser si- és que les altres dos vegades que les hem aixecat seguissin anant juntes. No podem dir que hagin volat juntes perquè primer s'aixecava una i després s'aixecava l'altre i agafaven direccions diferents. L'explicació que hi trobo és que quan una es parava devia cridar a l'altra i aquesta anava a buscar-la. De fet això ja ho he vist fer un parell de vegades. Quan reclamen fan un soroll gutural, un "grou-grou" semblant al de les granotes, però un pèl més greu. Estic gairebé segur que deu haver anat així. I si ara pensem en fred com va anar la cosa, sense haver-ho vist gairebé puc afirmar-ho. Després de la segona aixecada la Mía va parar a una mostra calenta, a una becada que acabava de ser allà, però que ja no hi era. L'olfacte del gos, però, no enganya i aquella cada acabava de ser allà. Poc després, a uns cinquanta metres va tornar a parar i la parella tornava a ser-hi. Segur que van parar-se a llocs diferents, una va reclamar a l'altre i van tornar a ajuntar-se. Ara bé, perquè aquesta dèria d'anar juntes totes l'estona? Tenien previst canviar de zona?Volien seguir l'emigració? I una altra qüestió, perquè les dues volaven sempre, encara que separades, cap a una mateixa direcció? Ho tenien "parlat"? Ho decidien mentre volaven? Nosaltres no vam sentir que "diguessin" res. I un altre detall important. Les volades que van fer van ser llarguíssimes, potser de tres-cents metres. Em sembla recordar que sempre que he aixecat dos becades juntes les volades que han fet han estat molt llargues, excepcionalment llargues. -Molt bé, molt bé, em semblen fantàstiques aquestes disquisicions, però vas tirar o no? Fas fer algo de bo? -Doncs no senyor. Em vaig col.locar tan malament com vaig saber i vaig engegar dos trets entre unes alzines ,sense cap resutat pràctic . El Sergi em va renyar força perquè realment a la Negrita li hauria anat la mar de bé que l'hagués fet caure. Pel Sergi, per la Negrita i per a la Mía -incansable treballadora-, només per ells, em va sapiguer greu. En J va venir al vespre a portar-me una llebre que havia mort. Precioses llebres aquestes llebres del Montseny i rodalies. Rondaria, sense arribar-hi, els quatre quilets.

Feia temps que no veia un bosc tan viu, tan animat com el d'avui. Hi havia en abundància tota classe de bolets. Pimpinelles, muscàries, bolets de tinta, pebrassos, peus de rata, amanites d'aquelles marrons amb puntets blancs i un ampli ventall de bolets desconeguts. En un raconet d'una carena de la fageda les muscàries i les pimpinelles sortien de forma extraordinària. Un aixecava la vista i la perdia enllà, entre els arbres, i cada poc ja veia multituds de barrets blancs o vermells, que s'alçaven entre les fulles del terra. N'hi havia centenars. De muscàries n'hi havia erols de més de cinquanta i les pimpinelles s'alçaven altíssimes. N'he trobat una que feia, sense dubte, més de mig metre . Semblava un bolet d'una fageda de Rumania, on tot, començant pels faigs i acabant pels bolets, és més gran. Evidentment, entre tant bolet, també hi havia ceps en abundància. Ceps grans, ferrenys, de closca fosca i dura, d'esponja blanca i peu gruixut. He ensopegat lo bo de la florada, aquell punt on els ceps han crescut tot el que poden donar de si, però sense que s'estovi el cap ni l'esponja verdegi.

Però no tot han estat alegries. Moltes vegades agafo el cistell gros, o el petit i una bossa per si les mosques. Avui, no sé perquè només m'he endut el cistell petit. He fet exercicis de malabarisme per fer cabre el major nombre de ceps possibles però al final el cistell no ha donat més de si. Buscava esperançat alguna bossa que algú hagués tirat per terra o escoltava si sentia els passos d'algú trepitjant les fulles seques. Ha estat en va. No he vist cap classe de deixalla ni he sentit cap altra cosa que el vent entre les branques i els tudons que s'aixecaven dels arbres. Així que he marxat a casa amb els ceps trobats i deixant-ne forces al bosc. El cistell, pesat a casa ha donat cinc esplendorosos quilos de ceps blanquets preciosos. Realment no en necessitava cap més. Són més que suficients. Això,però, es pensa ara en fred però quan un se'ls va trobant al bosc ja no ho veu tan clar.

Acaben de marxar pel cantó de Seva les últimes esperances dels pobres boletaires de l'erm aiguafredenc. Hem sentit durant estona els trons ben a la vora, hem creuat els dits mirant el cel ennuvolat però no ha caigut una gota. Ara ja no trona, els núvols es desfan i ha sortit el sol. Els meteoròlegs diuen que passades aquestes pluges venen calors d'estiu així que els pobres boletaires d'Aiguafreda, no podem fer altra cosa, a dia d'avui, que renegar.



(Si us hi fixeu aquest no és el
cistell que duia mentre
buscava bolets. El que por-
tava és més petit així que us
podeu fer a la idea de com a-
nava de ple.)

Corriol

Parlar de Corriol no és parlar només dels bosocs becaders on l'afortunat Puget caçava. Parlar de Corriol és parlar d'una de les més il.lustres masies de la comarca d'Osona, de la saga dels Puget, de Pla i de la més alta burgesia catalana . Seria absurd que jo vulgués explicar qui eren els Puget i els seus amics. Pla ja va retratar-los inmillorablement en les obres "Un Senyor de Barcelona" i "Un senyor de Terra del Foc". També en el llibre de Pla, "De l'Empordanet a Andorra" es parla del Collsacabra, de Corriol i dels Puget. I segurament en algun altre llibre deu parlar-ne, però no ho sé pas. Segarra també era amic i comensal habitual dels fantàstics sopars que feien amb les becades que caçava el Puget becader. I és ben segur que un bon regu itzell d'artistes i personatges il.lustres van petjar aquesta sòbria i vetusta masia del Collsacabra. Masia senyorial que sense perdre en cap moment la rusticitat i sobrietat de les masies catalanes té un deix de casona basca i una engruneta de modernisme. És ben normal doncs, que un, molt tocat per la cacera i una mica per la literatura miri aquesta casa amb respecte i admiració i pensi que en aquelles estàncies, de ben segur, enormes, va passar-hi gent realment important per la història de la nostra autèntica Catalunya.

Avui he anat d'excursió per allà. En principi volia mirar a veure si trobava algun ou de reig però aviat he desistit i he dedicat l'estona a passejar. El terreny és planer, deliciós, aparentment molt bo per les becades.Vora la casa hi predominen els boscos de pi roig. Són boscos atapeïts d'arbres vells que s'enfilen cap al cel, lluitant un contra els altres per veure qui arriba més amunt. Els troncs ascendeixen ben nus de brancatge fins al capdemunt i a dalt, a les altes copes i floreixen les agulletes verdes, que agermanades unes amb altres esmoreteixen el sol i enfosqueixen el bosc. Com a bon bosc vell, el terra és força net i entre la pinassa hi creix un bri d'herba finíssim. La falguera és arreu, exhuberant, com una catifa verda interminable. Són falgueres altes, amb els palmells oberts, ben amples. Exagerant podem dir que en els racons més ombrívols algunes assoleixen dimensions selvàtiques. Algun bosquet aïllat de bedolls trenca la monotonia de la vella pineda, i, a la tardor, gotejants ,penjades entre bardisses i falgueres i escampades per un terra près per les arrels dels arbres de tronc blanc, les seves fulles rodones,petites i vermelloses aniran caient amb un ritme cadenciós i melancòlic. Aquests boscos són tallats per un ample tallafocs on hi creix l'herba més glauca i gerda que jo mai hagi vist. Qué diferents, Déu meu!, aquest tallafocs dels tallafocs del Montseny de casa meva, normalment plens de bardisses desbocades .Després, si segueixes caminant cap amunt, amb lleugeríssim ascens, el bosc canvia. Ja trobes vessants de roures i boixos, més esquerpes i trencades, i més enllà, ubèrrimes fagedes amagades que devallen silencioses cap als sots. Enmig de tanta boscúria, un esquitx de masies i tendres pastures on les vaques, blanques i marrons, pasturen. Les esquelles sonen parsimonioses. Pel cel volen tudons i a cada pas les merles s'aixequen dels marges dels prats. A dins del bosc una munió de gaigs criden estridents i rovellats. Un sol corb escup, desde les altures, un crit de soledat muntanyenca.

Arribo al cotxe. Absent, deixo caure el meu pes en el seient i sense fer res, agafat al volant, m'hi estic una estona. Estic trist. Durant quilòmetres, amb una asfixiant persistència, he anat veient plaques de prohibit caçar. A tort i a dret hi ha cartells indicatius de rutes marcades . Hi ha un càmping i a Rupit un parking en el que s'ha de pagar. La Cataunya dels Puget, dels Casals de Tavertet ,dels Vilademunts, dels Albons és morta. El Collsacabra, terra feréstega, rau domesticada. Engego l'auto i poso la ràdio. Un estúpid parla amb transcendentalisme de política. El cotxe marxa i enfila la carretera asfaltada. La paret de cara nord de Corriol, ennegrida per la humitat i pel pas inexorble del temps sembla que plori i les llàgrimes no li vulguin sortir. És l'última imatge que en tinc.

"El Senyor Puget ha atiat el foc i després ha près seient en la seva butaca d'orella. En el menjador hi ha una semiobscuritat tocada per la resplandor de la llar. Les fustes, els coures, les bacines d'església - Puget ha estat col.leccionista d'esquelles i de bacines- , els cristalls, relluen somortament. Darrera la butaca de don Rafel, l'empunyadura del sabre de Savalls llança una petita lluïssor. Puget posa el colze sobre el braç de la butaca, acosta la galta al palmell de la mà, deixa caure una mica el cos i els seus ull es tanquen lentament".

TESTAMENTO.Relat publicat a la revista TrofeoCaza en la secció "concurso de relatos de caza"

Un sol que había perdido el vigor de un día tórrido de finales de julio se escondía despacio tras las cimas lejanas, pálido , calmo y mortecino. Por un camino de tierra roja polvorienta rodeado de prados verdes cubiertos de brezos , zarzas y helechos andaba un joven con dos perros .Uno laceaba alegremente, el otro, un perro viejo y medio cojo caminaba taciturno cerca del muchacho. El camino terminaba en un pequeño alisar. El verano estaba siendo seco y caluroso y las pisadas del muchacho hacían crujir con fuerza las hojas secas. Había una charca donde solo quedaba un poco de agua estancada, verde y oscura en la que rebullían una legión de insectos y volaba solitaria una preciosa libélula de color azul eléctrico. Del zurrón de cuero agrietado y viejo que llevaba, sacó una caja de madera y arrojó con cuidado el contenido sobre la charca vacía.
El chico no reconocía el paisaje. Faltaba el frío, faltaba un manto blanco que cubriera la hierba verde de los prados que ahora aparecía ante sus ojos amarillenta, faltaban los charcos de un otoño lluvioso acristalados por la helada matutina, faltaba el vaho espeso al respirar, las hojas policromas en el suelo ribeteadas de escarcha, faltaban las noches gélidas, serenas y estrelladas, los árboles desnudos, la alegre canción del campano en la hondonada, la melancolía de las cortas tardes de Noviembre, los desayunos con él cerca de un fuego improvisado.
Se sentó en una piedra cerca de la charca. Las perrillas jadeaban. Sacó un papel y empezó a leer:

“Yo, Carlos Salgot Nadal, con dni 46987462-m y domicilio en la calle Mayor de Aiguafreda y en plenas facultades mentales otorgo el siguiente testamento de mi puño y letra.
Poco tengo que dejaros queridos padres y hermana, tan poco que es como dejaros nada. Clara, mi amadísima hermana, te nombro heredera universal de mis bienes, haz lo que quieras con ellos, tuyos son. Os he dejado en el primer cajón de mi escritorio una carta para despedirme como es debido de vosotros pues no quiero dramas en la notaría. Debajo de la carta están los escritos que he ido haciendo estos últimos años, quédatelos tú. Son malos pero de aquí un tiempo, cuando en el recuerdo de tu hermano no se mezcle ya el dolor, cuando solo quede una triste y feliz melancolía, cuando a lo mejor ya no recuerdes ni mi cara, léelos y acuérdate de ese hermano mayor que te adoraba.
Como heredera te corresponde ejecutar el siguiente legado:
Dale mis escopetas, zurrones, cartucheras y demás pertrechos de caza a nuestro primo Alex. Quédate mi biblioteca pero dale los libros de caza a él.
Alex, esto va por ti:
Cuando tú naciste ya llevaba algunos años cazando con la escopetilla de 12mm. Es la que heredé de mi padre y la que luego te regalé. Sé la ilusión que te hizo porqué es la misma ilusión que me hizo a mí cuando me la regalaron. La primera escopeta es algo que nunca se olvida. Tiempos felices eran aquellas tardes frías y plomizas del invierno, en las vacaciones de Navidad, cuando acechábamos mirlos y zorzales en la viña abandonada del tío Ignacio. Añoro mucho aquellos años felices y pienso mucho en ellos. Me acuerdo de tus ojos brillantes de emoción cuando llegábamos con el abuelo con alguna becada en el zurrón. Te enseñamos a mitificarlas desde que tenías uso de razón. Tampoco me olvido de tus pataletas y lloriqueos cuando tus padres no te dejaban venir de caza porqué eras muy chico. Yo gozaba contigo porqué me tenías idolatrado
y todo el día querías ir detrás de mí. Aún recuerdo tu primer disparo. Fue en casa de abuelo una tarde de verano, seguro que te acuerdas. Tenía las llaves de su casa porqué tenía que ir a regar la huerta. Ellos no estaban y me llevé la escopetilla. Esperamos en el jardín a ver si algún mirlo se ponía a tiro. Una urraca pasó lenta a unos diez metros de nosotros. Le diste de lleno. Me miraste, irradiabas felicidad por todo tu cuerpo. La cobraste en medio de las perfumadas tomateras. Esa escopetilla nos ha enseñado a tí y a mí. Cuídala y trátala con cariño, y mejor aún, dásela a tus hijos para que aprendan. Los recuerdos de tu niñez son muy felices para mí, porqué era como revivir la mía, pero también lo son los más cercanos, estos últimos años que hemos compartido cazando con devoción las umbrías de Aiguafreda. Te echaré de menos Alex. Echaré de menos tu fervor cinegético adolescente, tus enfados cuando fallas tiros facilones, tu desbordante ilusión cuando aciertas. Echaré de menos tu cara congestionada por el frío acechando concentrada el inminente vuelo de la chocha. Echaré de menos las mañanas blancas y escarchadas, la lluvia lenta y lagrimera de las hojas rojizas, ocres ,pardas y marchitas de los álamos y hayedos, el incesante cantar del riachuelo alegre, duendecillo y misterioso.
Alex llévate a la Nuca y a la Tula. Mi madre las cuidará pero llévatelas de caza siempre . Al principio estarán tristes pero te conocen y cazarán. Con los perros no quieras ser un sargento, dales libertad, ponte en su lugar, fíjate en ellos, entiéndelos, disfruta con ellos y piensa que si para ti es una pasión para ellos más. Caza despacio y transmíteles serenidad . Todo vendrá rodado. Sé tú el jefe, sin gritos ni agresiones, haz que el perro te mitifique. No abuses queriendo mirar todos los rincones porqué son ellos los que corren y se cansan. Caza tranquilo y con moderación y cuídales mucho.
Te lego las escopetas y muy especialmente la escopeta del 20 del abuelo y su zurrón de cuero agrietado y viejo que por primogenitura cinegética tenía yo. Sé que te harán mucha ilusión. Llévalos con orgullo y piensa que el abuelo hace 50 años cazaba becadas con ella, que luego las cazaba yo y que ahora lo harás tú. No hagas caso de estos que llevan escopetas especiales y cartuchos de 42 gramos. Tú a lo tuyo y con 26 gramos te basta. No quieras matar, disfruta cazando, aunque con tu edad sólo pensarás en matar más que nadie y ser el mejor, es normal. Cuando seas mayor lo entenderás. Ya sabes lo que dicen los franceses: “cazar mucho y matar poco” o esta otra frase que no sé quien la dice pero que resume muy bien lo que te digo: “Yo no quiero el pez quiero la pesca. Yo no quiero la presa quiero la caza”. No le compres el pito localizador a los perros que en el bosque queda feo. El alegre cascabel es suficiente aunque a veces las espante. Tira solo a las becadas que muestren los perros, es más noble y a la larga los perros aprenderán a ser más cautos y mejores.
He hablado con el Sr.Mir y me ha dicho que cuando quieras ir a cazar patos y becacinas que le llames. Son cazas muy bonitas, así que ya sabes.
Ve a ver a mis padres que estarán deshechos. Cuídales también a ellos que ya sabes que te quieren como a un hijo.
Tira tú mis cenizas en la Fuente Negra y llévate a mis perrillas que querré despedirme de ellas. Cada año cazarás allí alguna becada igual que en el cuento de ese conde francés que siempre nos contaba el abuelo. Ya me encargaré yo de eso.
Gracias primo por venir a verme cada día al hospital cuando peor estaba, por darme ánimos y explicarme como iban las jornadas de caza. En aquellos días tan duros era lo único que me hacía revivir. Pero esto se acaba querido primo, la enfermedad me ha vencido. Alex tengo miedo pero a la vez tengo esperanzas. Esperanzas de que volveremos a vernos en un bosque becadero e infinito y que tendremos la eternidad entera para recorrerlo. Alex tengo una fe que mi generación y la tuya han perdido. Cree en Dios porque ahora lo siento certero y cercano.
En Aiguafreda a 21 de abril de 2008. Hasta pronto. Os quiero y os estaré esperando.

Carlos Salgot Nadal”


El muchacho se levantó. Miró el pequeño y ufano alisar y la charca vacía. Unas lágrimas temblaban en sus ojos negros. La perra vieja se alzó y agarró con sus patitas un brazo del muchacho. Le lamía las manos. La perra vieja le miraba con ojos tristes color miel. Recostó su cabecita marrón en los brazos del muchacho mientras emitía sollozos lastimeros. La perra vieja y medio coja comprendía. El muchacho la besó, un beso tierno en su pequeña cabecita.” Anem, Nuca, anem.