Aquest juny ha plogut amb ganes i les temperatures han estat baixes. Ha estat un inici de juny meravellós. No hem patit gens ni mica la calor i ha fet el clima perfecte perquè sortin rossinyols. Els vint-i-dos litres que van caure divendres al vespre van ser les gotes que van fer vessar el vas i un va marxar cap al bosc amb la certessa de que trobaria bolets.

Vaig arribar al bosc cap a les onze. Aquí a Aiguafreda no cal patir gaire perquè són molt pocs els que surten a buscar-ne. Només hi va la gent del poble, no es veuen mai forasters, tot i tenir-hi unes obagues relativament bones. Home els boscos de per aquí no són tan esplèndids com els de Viladrau, però no ens podem queixar. A més, com ja he dit, la competència és gairebé inexistent i el més normal és que trepitgis boscos completament verges que ningú no ha potinejat. Les florides són exclusives per a qui té les ganes d'arribar als racons on surten. Els bolets ,però, no eren més que l'excusa per a fer una bona caminada, perquè ja se sap que quan un té l'esperit cansat -ditxosos estudis- no hi ha res millor que castigar-se físicament per a retrobar una certa pau interior, un cert repòs de l'esperit. Així que, amb la voluntad de cansar-me, vaig començar a pujar per aquells penjats d'alzines, molt costeruts, brutíssims. L'ascenció era penosa, duia unes sabates amb les soles llises i cada dos per tres relliscava. A més feia fresqueta i la sensació de mullar-te cada vegada que apartaves una mata era més aviat desagradable. Totes les mates del bosc,els brucs, els boixos, les alzines estaven carregades d'aigua així que amb poca estona ja anava xop de cap a peus. Ja em podeu imaginar, moll com un ànec, ascendint per aquells bruts, agafant-me als troncs humits de les alzines, enbrutant-me les mans i fent malabarismes perquè no caiguessin els bolets del cistell quan relliscava. S'anaven trobant rossinyols amb una certa regularitat i totes les contrarietats, tots els esforços es veien recompensats . Portava el cistell gairebé ple quan vaig arribar a un racó on, com es sol dir, el terra era groc de rossinyols. Bé, potser el terme, molt usat entre boletaires sigui un pèl exgerat. Literalment el terra no era groc de rossinyols, però n'hi havia moltíssims. Era trobar un erol, aixecar la vista i veure'n un parell més. Anar a un d'aquests dos erols nous, aixecar la vista i tornar a veure'n un parell més, i així durant estona. Erols formossos, de bolets grans, més taronges que grocs, preciosos. A vintenes i trentenes. Sobre l'alzinar van anar quedant muntanyetes de rossinyols que anava possant al jersei quan tornava a buscar el cistell que servia com a punt de referència. En aquells trosset n'hi vaig trobar, segurament, uns dos-cents rossinyols. Sort que duia una bossa, per si les mosques. Així que amb el cistell i la bossa plens vaig haver de desistir de fer la gran caminada que tenia programada. No obstant no va importar-me gens ni mica. Vaig tornar cap al cotxe més content que unes pasqües, carregat de rossinyols i amb l'esperit assedegat, que al cap i a la fi, és una de les màximes aspiracions que un té quan va a passejar pel bosc, ja sigui amb el cistell o amb l'escopeta.