Que diferent va ser la jornada del diumenge. Jornada campestre però sense caminades ni esforços. El Nacho i jo vam pujar a Berga a buscar el Benet i vam marxar cap als Pirineus a buscar xicoies. 11,05 euros val el peatge del Túnel del Cadí. Sort que els de Berga no paguen. Les xicoies són unes herbes que creixen a les pastures muntanyenques i podríem dir que són com unes escaroles salvatges, de sabor semblant, encara que molt més petites que les escaroles de l'hort. Trobar-les no té cap mèrit perquè surten a tot arreu i amb abundància. Em va dir el Benet que la seva recol.lecció estava prohibida. Suposo que ho deuen haver prohibit perquè molta gent les deuria collir per a vendre-les als restaurants però a mi no m'hauria importat que haguessin vingut els forestals a multar-nos perquè li hauria estripat la multa als morros. Amb els temes del caçar un s'ha tornat un acollonit perquè sap el que si juga, ara, això no vol dir que a un li hagin marxat del cos els seus sentiments iconoclastes i anarquistes, però uns sentiments purs, individualistes, no contaminats per la política. Perquè ens entenguem, jo no porto samarretes negres amb el signe vermell de l'anarquia, ni cremo containers, ni formo part de cap assossiació amb les idees predeterminades, dogmàtiques.

La Cerdanya estava preciosa. I quan no ho està? Quin racó de món més meravellós, quins territoris de caça tan extraordinaris! Quines muntanyes pelades per a les perdius, quins planells per a les guatlles! Quina delícia caçar-hi! La idea era pujar a fins a Meranges però vam haver de desistir. De l'estació de Guils en amunt era tot blanc de neu i feia un fred i un vent que pelava. A les deu del matí, abans d'arribar on era la neu estàvem a dos graus positius. Vaja, gairebé com si fos hivern. Així que vam haver de marxar cap al cantó de la Collada que no estava nevada, encara que per allà dalt també bufava el vent i el fred era ben viu. Vam colllir xicoies, vam anar a fer un vol, a fer una cervesseta i a l'hora de dinar vam entaular-nos en un d'aquells prats, en un sol i sombra d'una pineda esclarissada, vora un torrentet d'aigua freda i cristal.lina, i tot xerrant de les nostres coses vam menjar-nos les xicoies amanides i tot un reguitzell de coses que va portar en Benet. Aquest en Benet és un mestre per aquestes coses.

Havent dinat ja marxàvem cap avall. Berga és la frontera entre dos racons de Catalunya ben diferenciats. En amunt , Bagà, la Cerdanya, les altes munatnyes. I cap abaix la desagradable, l'antipàtica Manresa. Avorrides i monòtones pinedes, pàl.lides de calor. Una zona sense personalitat. Tot plegat molt més vulgar, molt menys idíl.lic