jueves, 16 de septiembre de 2010

22-7-2010. Segon dia de mitja veda.

Cansat de les aglomeracions, de les males arts, dels trets alts de caçadors maldestres vaig decidir buscar un lloc tranquil per al diumenge.En una racó poc concorregut del vedat vaig trobar un pas que em va fer el pes amb l'únic inconvenient de ser relativament proper al Sardà, una d'aquestes imponents masies d'Osona. Precisament va ser en aquesta casa on hi va néixer Ildefons Sardà, l'arquitecte que a principis de segle XX va dissenyar l'eixample de Barcelona.

Tot i que respectava la distància de sguretat exigida per la llei s'ha de ser conscient que els trets poden molestar i no costa res anar a parlar amb els propietaris de la casa i preguntar amb educació si tenen algun inconvenient . Poden passar dues coses. O que els propietaris siguin gent raonable o que ensopeguis amb gent amb de ment obtusa i d'esperit inquisidor. Per sort els amos dels Sardà són dels primers. Bé, l'adjectiu de gent raonable queda curt,els amos del Sardà són gent encantadora. A l'era de la casa em va rebre la mestressa, una dona entrada en anys, de les d'abans, prima, morena i amb els cabells curts, vestida amb un devantal a quadres roses i blaus que amb una afabilitat que enamorava em va dir:

- Ja t'hi pots posar ja, no hi ha pas cap problema.-
Així que de bon matí vaig apostar-me a la parada amb la tranquil.litat de tenir el vist-i-plau dels propietaris i amagat entre unes vales de palla vaig anar esperant l'arribada dels tudons volant pausadament en direcció als camps on mengen. Van passar tudons però menys dels que havia vist passar el dia abans però vaig anar aprofitant les oportunitats que es presentaven i vaig acabar fent una bona cacera, penjant al sarró tres tudons i quatre tórtores utilitzant disset cartutxos. Realment van ser les tórtores les que van animar la cacera. La tórtora autèntica -no pas aquestes tórtorotes grises i invasoress, d'estómac agraït i origen heretge que habiten urbanitzacions, parcs i granges - és una peça molt escassa en aquests verals, ocasional. Però aquest any han sembrat un camp de mill i sembla que s'hi han afeccionat. Ja sigui pel fet que en la meva vida de caçador n'he caçat més aviat poquetes, ja sigui pel color del seu plomatge, ja sigui pel seu vol erràtic desperta en mi una atracció especial, una certa fascinació i és una de les meves peces predilectes. Una predilecció que també transcendeix a l'hora de guisar-les. De carn vermellosa, rostidetes amb vi ranci, deixant-les rosadetes, són una meravella.

No hay comentarios: