Aquest any els habitants d'Aiguafreda hem vist amb perplexitat com l'Administració, amb una certa clandestinitat, ha posat cartells de "Refugi de pesca" a les rieres del termanal. A la d'Avencó i a la de Martinet. És una cosa que costa d'entendre. La riera d'Avencó sol assecar-se si l'any no és molt plujós per culpa dels pantans i la de Martinet s'asseca sempre. Aquests cartells són una espècie de burla a la intel.ligència mitja. És com allò de trobar-se un cartell de "reserva genètica de truites", en una riera sense una gota d'aigua, esquerdada per la sequera, cosa que no pocs pescadors hauran vist. Aquesta és, lamentablement, la seva forma d'actuar. Ells proteigeixen el medi, fomenten la fauna, possant cartells prohibicionistes. Fet això ja s'en renten les mans, no hi ha cap altra tipus de gestió. És una prohibició a seques. La cosa deu anar més o menys així. Encarreguen estudis caríssims a gent tirant a incompetent, jovenets enxufats que han cursat la carrera de biologia i que per això es pensen que saben alguna cosa i sense dir res, sense parlar amb la gent que viu a prop dels rius, que en saben les problemàtiques, el que hi ha o deixa d'haver-hi, decideixen possar els seus ridículs cartellets. La gent del poble, especialment la gent d'una certa edat que havia fet bones pesqueres de barbs a l'Avencó i havia collit amb el llum de carburu moltes galledes de crancs, que saben que la fauna de la riera va extingir-se fa una colla d'anys, sense saber-ne les raons, s'emprenya. Bé, més que emprenyar-se, renega de la incompetència de la nostra administració, una incompetència manifesta en tots els àmbits en què actúa però especialment manifesta en els temes relatius a la natura. Però no és estrany que passi això si qui té la potestat per a decidir sobre aquestes coses és gent de caire urbà, gent de despatx, que de les coses del bosc no en sap res de res . I així anem fent i anem tirant, mirant amb impotència com de tant en tant es treuen de la màniga alguna nova prohibició, molts cops sense un fonament clar. Això és el que ha succeït amb la caça de la perdiu xerra al Pirineu català. D'un dia per l'altre, sense parlar amb els caçadors ni amb la gent de la zona on habiten, n'han prohibit la cacera. Fa poc van fer un reportatge en el programa de Medi Ambient de TV3, on sortien uns caçadors d'una zona de la Cerdanya que estaven fent una tasca encomiable per afavorir l'hàbitat de la xerra. Netejaven el bosc, sembraven camps de blat on feia anys que no s'hi sembrava, construien voladers i repoblaven amb perdius que reunien totes les garanties genètiques i sanitàries. I evidentment la xerra, tot i ser caçada, anava a més, agraïa les atencions dels caçadors . Ara tot això ha quedat a mig camí i ens trobem amb un altre tipus de gestió, consistent en la simple prohibició. Ara no es caçarà la perdiu, però els camps no es sembraran, les pastures tornaren a embrutar-se afavorint la proliferació dels porcs senglars-depredador número u- i les gàbies abandonades s'ompliran de males herbes. I la perdiu xerra, la reina de les munatyes, tot i no ser caçada, anirà indefectiblament a menys. Això, que és molt senzill d'entendre, hi ha gent que no ho entendrà mai de la vida. Tot plegat és força llastimós.

I així és com els caçadors veurem com ens roben la nostra afició, vocació diria jo, d'una forma mesquina i sibilina. No serà per una prohibició radical, d'un dia per l'altre, que pugui provocar la indignació generalitzada de molta gent. Serà l'eliminació paulatina de petits grups introduïnt any rere any noves prohibicions. I és que avui en dia els caçadors molestem. Som mal vistos en aquesta nova societat urbana, aterridora, unipersonal, en aquesta espècie de món feliç huxleyà en què vivim. Un ser independent, somiador i llibertí com és el caçador no hi té cabuda, massa complicat d'ensinistrar. I potser pijo fora de test, potser no entren aquí aquestes qüestions un pèl filosòfiques però seria oportú preguntar-se allò de que va ser primer, si l'ou o la gallina. És a dir, es va introduïr fa temps voluntàriament en l'ideari únic el germen anticaça i antitaurí o aquest odi visceral que tenen els nous astronautes del carrer vers la cacera ha estat simplement fruït de la casualitat? Espero que entengueu el que vull dir i no penseu que ja no toco quarts ni hores. En qualsevol cas aquí ho deixo escrit. La cacera està arribant al final. Tant de bo m'equivoqui...